Ho-Ho-Homicide

El caganer

El libro negro

A Barcelona, l'any 1849, es va publicar El libro negro, un Grimorio, o manual d'alquímia i arts ocultistes, que donava savis consells a tothom qui patís algun mal.

El nom de l'autor, un tal Hortencio Flamel, sembla voler recordar al famós personatge que tots coneixereu gràcies a Harry Potter:Nicolas Flamel , un petit burgès lletrat de l'edat medieval que les èpoques posteriors han titllat d'alquimista i mag.












El següent és una lectura molt recomanable:





(via: El Blog Ausente i El Desván del Abuelito )

Cimera de Copenhague

(James Dean durant el rodatge de Giant l'any 1956)

FRED

M'estic plantejant fer una campanya a favor de la contaminació per que en anys futurs tinguem hiverns més càlids.

Massimo Tartaglia rules

notícia, aquí

Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda al iPod

Un curiós remake del text de Julio Cortàzar, Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda al reloj (dins de Historias de cronopios y de famas), escrit per Agustín Fernández Mallo:

Piensa en esto:
cuando te regalan un iPod te regalan un pequeña manzana florida, una cadena de listas de reproducción, un calabozo de temas de aire. No te dan solamente el iPod, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, made in China, y software que son rubíes, no te regalan solamente esa tangente al Universo que te meterás en el bolsillo y pasearás contigo. Te regalan —no lo saben, lo terrible es que no lo saben—, te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo, que hay que alimentar de descargas y adosar a tus oídos como dos lagrimones que caen desde un cerebro desesperado.


per llegir-lo sencer, aquí

Que la fuerza te acompañe

Hay un espejo en mi interior,
mis entrañas, mi cuerpo, mi uniforme,
el nombre que alguien dice
y construye mis células
en un reflejo de cenizas;

soy uno y todos,
soy nadie y yo.

Esta noche despierto
con el nombre de Jango Fett
ardiendo en mi garganta,
pronunciarlo es caer
respiración adentro

hacia un lugar donde ya nada es sólido;
me debato entre sombras
y alfileres de agua,

contemplarme es mirar el vacío de un eco,
mis entrañas, mi cuerpo, mi uniforme,
la voz mecánica que dicta
la consigna y el acto:

esta noche debemos
arrastrar un planeta, el Imperio
es una flor de nieve en nuestras manos,
sólo la frialdad de estos cadáveres
hará crecer su aroma.

No me hago más preguntas: obedezco.

Raúl Quinto


Que la Fuerza te acompañe. May the Force be with you està editat per El Gaviero ediciones

també vist aquí

possiblement el millor descobriment de l'any

Un vulcà :




















un llibre:





















un psicòtrop:
























el resultat:

Leopoldo Mª Panero express, por: Leopoldo Mª Panero

Arròs covat

Un cop més actualitzo el blog amb una sèrie. Aquest cop li toca el torn a Arròs covat, una creació del dibuixant Juanjo Sàez que acumula tots els números per ser una de les creacions audiovisuals premiades d'aquest any.

Potser coneixeu Juanjo Sàez per altres treballs seus com el Arte o Viviendo del cuento. Tant el primer com el segon estan marcats per un alt contingut autobiogràfic i el mateix passa, en menor mesura, a Arròs covat. Viviendo del cuento és un manual per reconèixer la tribu urbana anomenada modernillos i enfotre-se'n d'ells amb humor àcid. A el Arte, el protagonista, que és el mateix autor, fa un recorregut per l'art contemporani a través d'una conversa amb la seva mare: una completa ignorant que serveix com a excusa per reflexionar i donar a conèixer l'art a través del còmic i l'humor. Recomanable a aquells que diuen que no entenen l'art contemporani, i altament recomanable a aquells que es pensen que l'entenen i que vol dir quelcom.

Però parlem d'Arròs covat. Arròs covat explica les desventures d'un dissenyador gràfic, el Xavi Masedeu. Com un dia se'n adona que "se li està passant l'arròs" i decideix canviar, creant així un vòrtex de desgràcies que amb cada capítol s'anirà accentuant. Una al·legoria pop que és alhora crítica social.

Arròs covat té estil. A el dibuix inconfusible de Juanjo Sàez se li ha de sumar la utilització de gèneres i recursos estilístics propis de sèries televisives que es fan visibles a l'espectador de manera conscient i que pretenen ser elements meta-fílmics reconeixibles (al més pur estil Tarantino) amb la notable diferència de ser presentats en forma de dibuix. També s'ha de destacar que tots els sons, ja sigui un telefon, un cotxe o qualsevol altre cosa, és fet amb la veu humana dels actors, cosa que alguns poden considerar molesta. Per tant té una aparença senzilla però alhora cuidada en els petits detalls.

A continuació, la sèrie:



una entrevista amb l'autor:





P.D. o Informació sense importància: S'emet pel canal 33 Dimarts a les 23.15 Divendres a les 00.30. Avui s'estrenava l'últim capítol de la primera temporada així que la podeu mirar "del tirón"!

BELLESA!!

res fet per mi, jo no puc arribar a ser tan bo, mai podrem arribar a ser com ell, mai podrem fer el que aquest artista pot fer amb un par de notes d'un piano.

PERESTROIKA: 1# Promesas del este

(Molts us preguntareu amb certa incredulitat i maldat: però aquest tiu només sap actualitzar el bloc amb sèries que només li interessen a ell? Dooooncs...vist que ningú més actualitza, ja sigui amb sèries, receptes de l'àvia o fotografies de la mascota fent la migdiada, em prenc la llibertat de fer-ho. Ara que, siguem sincers, mai ens ha importat massa el material amb el qual actualitzàvem...Així que quedo exculpat.)

A Alguns de vosaltres ja us he passat el primer capítol d'aquesta sèrie que vaig descobrir no-sé-com, que té un no-sé-què casolà i un no-sé-quantos molt cuidat que la fa atractiva i divertida.

Reflexiones de Repronto: “Turismo en el lado salvaje”

"La diversidad nos plantea muchas preguntas..."



Reflexiones de Repronto » Blog Archive » Capítulo 26: “Turismo en el lado salvaje”

"una de zombis"

Mini-sèrie de El Terrat sobre dos supervivents de l'apocalipsi zombie. No te digo ná i te lo digo tó!

Conversa de Messenger amb Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat-Papasseit ha dit a les 00:13:

· U_U
· l'♥
· sap que la vida sempre és una festa
· ...

El passat dilluns dia 14 em vaig dirigir a la Biblioteca Jaume Fuster per tal de dinamitzar el que es pot anomenar "el trident cultureta estival contra l'avorriment", consistent en una lectura, un audio i un audiovisual.
Pel que fa a l'audio: La terra és plana (2004) de Quimi Portet, encara no m'he molestat a escoltar-lo i demà, és a dir avui, l'he de tornar a la biblioteca. Deu ser que entre l'Spotify i els milers de Myspace que sense voler visites diàriament el consum musical distret acaba predominant davant el ritual de posar un disc compacte i deixar que la música penetri dins teu. A vegades un té la sensació que allò que està escoltant, pel fet d'estar fent mil i una coses simultàniament, acaba sent aigua que cau sobre una superfície no porosa (i quina metàfora barata que m'acabo d'empescar).
El llibre és A la carratera, el clàssic de la literatura nord-americana de Kerouac que en la meva opinió ha arribat tard a les meves mans i que estic gaudint com un nen amb sabates noves. Res a dir sobre el llibre, senzillament genial, espontani, trencador, inquiet, beat...
La pel·lícula que vaig emportar-me de la biblioteca té més complicacions, a nivell personal vull dir. No sé ben bé per quina raó vaig triar un film de l'any 1925, una adaptació del Tartufo de Molière dirigida per F.W.Murnau, més conegut per ser el creador de la, en el seu moment terrorífica i avui en dia (crec jo) delirant, Nosferatu (1922). La història en si no és altre cosa que una lliçó de nivell elemental sobre la confiança cega, i d'aquí no passa. A nivell formal destaca el recurs consistent en utilitzar una pel·lícula dins la mateixa pel·lícula per tal de transmetre el missatge moralitzant, d'allò més còmode pel protagonista. I parlant de pelis, haig (hem!) d'anar a veure Inglorious Basterds, qui s'apunta?

"Guai" potser podré viure algun salt quàntic

...

Il·lusionar-se amb una cosa que has aconseguit per mitjans que no són els propis, sense haver-hi un esforç dedicat darrera, és difícil. Il·lusionar-se i intentar, mitjançant l’esforç propi, aconseguir quelcom tampoc és fàcil si no es confia en les pròpies capacitats. Sense conèixer les limitacions i els punts forts de les pròpies capacitats tot projecte sembla massa complex, sembla massa arriscat posar les teves il·lusions quan desconfies profundament en la compleció del projecte. Creure conèixer les teves capacitats i pensar que aquestes no tenen cap punt fort en concret és encara pitjor. Abortes qualsevol intent d’embarcar-te en qualsevol projecte mínimament ambiciós, car no creus que et porti enlloc simplement perquè no confies en tu mateix, en què el puguis completar. És dur, també, pensar que estàs vivint sense cap intenció en concret, creient que les coses les fas per inèrcia. Has pres camins que són plans, fàcils de recórrer però que, o et porten a una fita que està molt lluny, o són simplement trams intermitjos per indecisos amb molts desviaments cap a destinacions diverses, però que vas recorrent sense parar la teva vista en cap, esperant que miraculosament arriba a un desviament on al cartell posi que és especialment per a tu i que també t’expliqui el perquè és per a tu en lletres ben grans.

Bàsicament sents que has escollit unes fites altres t’han dit que potser et van bé. Sempre penses que això és un pas intermig cap a quelcom més apropiat per tu i que ara és el moment d’esperar a veure si arriba allò que realment t’interessa o més encara… t’il·lusiona! Òbviament això ho fas sentat a la butaca de casa teva, pensant molt i fent poc.

Busques on invertir la suposada il·lusió que portes inexplotada dins, però primer vols resultats per no errar la teva elecció. Els pocs resultats que has obtingut han estat “regalats”. Els menysprees. No t’esforces en obtenir altres resultats perquè no estàs d’obtindre’n res. Et desil·lusiones encara més perquè no estàs fent res que t’il·lusioni. Segueixes caminant sense rumb definit, donant tombs com cavall sense ulls. Et resignes. “Aquest món no m’ofereix oportunitats que em siguin adequades”.

Acabes el viatge mental on l’has començat, a la butaca de casa teva. Has conegut millor el teu voltant, però no ho inverteixes en més que altres preguntes i encara més dubtes.

P.S. Com a conjunt no té gaire sentit, i l'expressió i la redacció, doncs el mateix.

Ja som setembre!!!

Cuenta atras para la vuelta al cole.


Corticoles!!!


Fascicles de promoció rancis que omplen els quioscos i que l'únic que fan és barrar-te el pas als carrers i omplir hores de publicitat.

Anuncis de motxilles, bolis, tissores, gomes, és genial és maped!




A punt per tornar a començar? però abans!! el video de l'any!!

mireu quin dibuix tan maco que he fet !!!

clic per veure gran

Sent el de sempre

Si llegiu els posts en ordre o simplement aneu entrant, veureu que vaig dir que trigaria en tornar a actualitzar i quie m'esperaria a que ho fes un altre... US VAIG ENGANYAR!


Un Epic fail
http://www.chicadelatele.com/2009/06/22/una-cadena-de-tv-boliviana-donde-no-ven-perdidos

A que es dedicava Morfeo abans de fugir de Matrix (més de WTF)


Slamball (he piilat un video al atzar). potser ja ho coneixieu i una ràpida ullada a la wiki diu que es va crear al 2002...

Excusa

Després d'haver acabat el "mode exàmens" i la temporada de desestrès amb la que ve acompanyada (per alguns més llarg que altres). Ara, ja tocaria tornar a actualitzar, a intentar que el blog fós el que va arribar a ser en certes temporades.
Tot i això, jo el que vinc a dir és que ara toca posar (almneys un servidor) el "mode vacances", que ve a ser: "tinc temps, coses a posar però em fa pal..." així que s'anirà actualitzant de tant en tant, no el deixarem tan abandonat com ha estat últimament, o això esperem.
Bé doncs, jo ja he fet el meu deure d'actualitzar amb una petita entrada, sense res interessant realment... i li passo el testimoni a un altre.

Gràcies als fidels de Rara-Auis i sentim les molèsties que hem causat (si algú durant aquest temps s'ha molestat a entrar tot il·lusionat pensant que hi hauria coses xules "de cultura general per..." i ha vist que no hem actulitzat)

Ja tenim tots 18!

Sí!! Avui el Yef n'ha fet 18 i això fa que tots els col·laboradors del grup ja siguem majors d'edat i puguem entrar a pàgines on abans haviem de mentir per entrar;) ja sabeu quines vull dir, les de casino, apostes i talxD

Aix...quant de temps fa...la ESO, no l'enyoreu? xD no enyoreu les rises que ens vam fer al crèdit de síntesi de 4rt d'eso?xD

Bé posaré un video per felicitar-te Eugeni, està bona eeeeh!!

Riure per no plorar

El Roto, a El País.

Fuga

Fugim. Ens escapem endavant. Volem viure només allò que ens interessa. Busquem així una manera de realitzar un desig tan humà com és reviure aquells instants que més ens agraden tot i que, en aquest cas, no els haguem arribat a presenciar. Ens imaginem aquests moments, analitzem cada detall, des de totes les perspectives, pensem en com pot ser encara millor, fins que arribem a una imatge immilorable de l’event que, presumiblement, ens tocarà viure.
Dos forces ens estiren cap a bandes contràries. Per una banda, els nostres desitjos que cap el futur ens empenyen i, per l’altra, el que ens acaba escindint, l’ineludible principi de l’uniforme avenç del temps. A l’"ara" només acaba quedant un ushabti que ens assegura el nostre normal funcionament, el nexe d’unió amb la realitat. Però on volquem el millor de nosaltres és en la simulació, la preparació, la idealització del moment anhelat.
Un cop el dia esperat arriba, la persona particionada torna a ser una. Aquella petita porció de nosaltres que havia quedat ancorada a la realitat es torna a fusionar amb la part que s’havia escapat. Aquesta fusió molts cops és traumàtica. La part de nosaltres que ja ha viscut el moment milers de cops, que l’ha idealitzat infinitament, es troba amb que el que acaba passant no es correspon amb el seu record. L’element sorpresa és absent, ens trobem en una felicitat ja viscuda i usada, desproveïda del lluantor d’una cosa nova.
Ens adonem que el que toca viure és el dia a dia, i sabem que el que ens farà feliços seran les petites alegries, inesperades, d’un dia qualsevol. No es tractarà ara de veure els moments intermitjos, entre fusió i fusió, com travesses pel desert, sinó com una transició de cambra a cambra, on a cadascuna d’elles trobarem quelcom nou i sense estrenar. I així seguim fins que arriba el moment de saber que la veritable felicitat està tres cambres més enllà, cosa que provoca una altra escissió.

"creced y multiplicaos"

La Traviata com mai l'heu vist:
http://www.yooouuutuuube.com/v/?rows=20&cols=20&id=NDhHxIz83Ic&startZoom=1


Per fer els videos de Youtube una mica més repetitius:
http://www.yooouuutuuube.com/

"Cogorzas" bestials

The Marula is a handsome, spreading tree of wooded savannah, and belongs to the mango (Anacardiaceae) family. It favours sandy soils in the warmer, eastern parts of the continent, where it may grow up to 15 metres in height.

Few African trees are held in such high esteem by indigenous peoples, for the Marula has a multitude of uses in terms of diet and culture. The abundant crop of fruit - high in vitamin C - is the source of jelly and jam as well as the basis for a potent liquor. This has been commercialised in recent times as 'Amarula Cream' - one of South Africa's most successful exports.

(I perdoneu la broma fàcil del títol, si us plau.)

Per mars i muntanyes

Tenint en compte el grau de devoció que compartim els membres del bloc envers la sèrie Bola de Drac i malgrat sóc conscient de que el gènere musical que escoltareu a continuació no us farà el pes, crec que és de justícia compartir aquesta fantàstica cançó que ha arribat amb fortuna a les meves orelles i que he passat a considerar el més gran elogi fet al susdit anime.



Els Amics de les Arts

Reflexiones de Repronto: "Sub Limen"

subliminal.

(De sub- y el lat. limen, -ĭnis, umbral).

1. adj. Psicol. Que está por debajo del umbral de la conciencia.

2. adj. Psicol. Dicho de un estímulo: Que por su debilidad o brevedad no es percibido conscientemente, pero influye en la conducta.







Més Reflexiones de Repronto:
http://minchinela.com/repronto/

Passaré net per Murphy

Està clar que que passar net no és una cosa tan dolenta, per no dir que és bona. Però si negligim alguns casos podem acabar classificant tres opcions, em xuten, em queden algunes, i passo net.
cas 1)
Em xuten, la part positiva (a curt termini), és que el següent any no sofriria tant, aniria a alguna carrera més amena i aniria molt ben preparat. està clar que no és la idea més feliç del món... però no és tant dolent.
cas 2)
Em queden algunes (si considerem que em queden 3 o menys) tindria dos anys sabàtics (el segon anys o curs 3er, faria menys assignatures, ja que si et queden poques pots fer-ne algunes).
El cas que passes just, ha sigut descartat, ja que és com si em xutessin o també és el cas "més habitual" i per tant consideraré que Murphy no afecta...
cas 3)
Passo net, l'any que ve tindria un any gaire bé tant dur com aquest -_- .

Ara us poso un mini recopilatori "d'humor", d'aquells que fa temps que no poso...


Piqueu les imatges per veure-les millor.

I la raó per la qual mai he pogut dibuixar bé el logo de batman

PD: Al comentar absteniu-vos de criticar i destrossar la meva forma de veure i deformar la realitat per la meva propia felicitat, gràcies.

coneix-te a tu mateix

Vagament recordo una curiosa situació en un capítol de Californication, sèrie caracteritzada per treure-li la pols al fins aleshores oblidat David Duchovny ( Muller a Expediente X), pels diàlegs afilats i, sobretot, per les seves escenes de sexe explícit, en la que el protagonista, un escriptor en constant procés reflexiu, o dit d'una altra manera, en un constant procés d'improductivitat, decideix buscar-se pel google, o podriem dir, goglejar-se, per tal de fer un balanç de la seva carrera professional. La seva ex-dona, veient com en lloc de procurar escriure es dedica a refermar el seu ego vigilant que les seves publicacions apareguin a totes les pàgines webs on un llibre ha d'aparèixer i com es dedica a llegir només les crítiques literàries positives, l'escridassa i li diu que espavili i que no perdi tant el temps.

El fet de goglejar-se pot estar mal vist i ser considerat un exercici d'egocentrisme i autocomplaença (en el cas que es trobi alguna entrada) però podem considerar aquesta activitat com una forma efectiva de comprovar la quantitat d'informació que es troba en domini públic d'un mateix i així evitar algún mal tràngol degut a la pèrdua de privacitat.

En una conversa mantinguda farà menys d'una hora ha sortit aquest tema degut a que el meu conversant, en el seu afany de conèixer el professorat i la seva vida privada però alhora pública pel fet d'estar a l'abast de tothom, m'ha passat un enllaç a un bloc d'una ajudant de docent, ( o becaria, diga-li com vulguis) això ha portat a l'autogoglejament per tal de saber què és el que pot saber qualsevol de mi, el resultat no m'ha sorprès en gran mesura, m'esperava veure un parell de blocs on col·laboro, altres on he col·laborat en alguna ocasió, alguna web de geologia, (això és degut a la semblança del meu nom amb el del meu pare) un tal Marcel Farran, eminent traductor de clàssics homèrics i assajos filosòfics i un altre Marcel Farran, aquest cop, sense allunyar-se massa, llicenciat en filosofia. Avançant més, però, he descobert una publicació de la revista del S.E.K. penjada a internet i accesible des del google que data del desembre del 2002, en aquest número jo i el Jordi Bernat portaven una petita secció friki que es dedicava als fenòmens paranormals i, gran sorpresa ha sigut la meva, quan he pogut rellegir el que vaig escriure farà set anys:

Existeixen els extraterrestres?
Estem sols en aquest gran univers?

Molta gent afirma haver vist éssers i ovnis estranys. El primer ovni va aparèixer el 1.631 quan un objecte estrany no identificat va ser vist per diversos testimonis. El primer cas a Espanya va ocórrer a les illes Canàries l’any 1.776. Molta gent creu que els extraterrestres son pacífics però, el 30 de juny de 1.908 hi va haver una explosió a Tunguska i mai es va saber d’on va sortir. L’explosió va destruir 2.150km2. Avui en dia hi segueixen havent incògnites. Betty i Barney Hill, van ser adduïts mentre realitzaven un viatge .Un altre cas molt interessant és el dels senyals, tot comença quan un pagès es troba en el seu camp uns senyals enormes, però no és l’únic els ha trobat. Hi ha milers de casos idèntics per tot el món. Un d’ells va passar aquí a Espanya, concretament a Lleida. En molts dibuixos animats representen els objectes estranys de forma circular, amb rodes i antenes. Hi ha molta gent que falsifica imatges per guanyar diners. Malgrat tot continuen les incògnites.

Marcel Farran i Jordi Bernat

Tal com es deia a l'entrada de l'Oracle de Delfos: coneix-te a tu mateix. Però si ets un pro i ja et coneixe's a tu mateix i vols conèixer el que el món sap de tu: googleja't!

reclutament fiestero

A veure, no vull convertir el blog en una agenda ni res per l'estil, tampoc sé com aneu de feina perqué últimament no tinc gaires notícies vostres, però el cert és que se'ns presenta no una sinó quatre oportunitats de "luju" per quedar i sortir "a fer mal" així que apa! remeneu i trieu.

Concert número 1: High Times i La Gossa Sorda (preu: 5€)
http://music.myspace.com/index.cfm?fuseaction=music.showDetails&Band_Show_ID=38541350&friendid=120094941

Concert número 2: Festa Major de la Sagrada Família
http://barcelona.fiestas.net/?programa=festa-major-sagrada-familia-2009-barcelona-16574&dia=1240052400

Concert número 3: Jarana i Los Barrankillos i Dj. Gri
http://www.facebook.com/profile.php?id=1320962910#/event.php?eid=28172024974

Concert número 4: Kahala (preu: 3€, o no, perquè en aquest hi ha més marro, que divendres hi toca Reclam i Puro Vizio, o sigui que potser que ens ho pensem)
http://www.bocanord.org/2009/04/17/

(Gràcies a la Maria per la informació proporcionada)
(i siusplau, feu-me el favor d'haver vist aquesta entrada abans del dissabte XD)



Manel "La gent normal" (versió en directe) from Manel on Vimeo.

poema d'aquells que fa molt que no poso

És un boli sense tinta,
és un home sense vida,
Inútil, tot fútil
amb existència aparent.
I què és el vent?
Fressa moguda que no pensa.

Notes i sents la persona
quan el seu cos raja sang,
escalfa la mà.
I quan la tens ben a la vora
bon Karma desprèn,
es converteix en el batec.

Si notes la mort,
és un cos que no camina,
és la pàgina del llibre
buida i groguenca, malalta.
Diga’m tu, què tens?
Un tronc corcat dintre la ment.

El boli que mori.
Aprofita l’alegria,
abraça fort la Divina!

Little Red Riding Hood

Aquest blog sempre s'ha carecteritzat pels contrastos entre els interessos dels autors. Interessos que molts cops conflueixen i altres, simplement, formen part de móns diferents. Això l'enriqueix i, en teoria, augmenta el nombre de lectors potencials. I jo com a part del sector tecnològic del blog us presento la visió "enginyeril" d'un clàssic de la literatura popular, La Caputxeta Vermella.

Gaudeixin-la.

P.S. Molt recomanable veure el video en HD i pantalla completa. ( http://www.youtube.com/watch?v=Y54ABqSOScQ )

Dragon Ball Kai

Dragon Ball Kai és una remasteritzaió que han fet de la mítica sèrie, no han redibuixat res, la trama és la mateixa i han tret "relleno" o "fillers" (palla que es posa en mig de les coses per fer que la sèrie sigui més llarga, allargar-ho serveix perquè la sèrie es feia abans que el manga estigués acabat del tot i així que l'anime no pillés a l'autor).
Dragon Ball Kai comença en la saga de Dragon Ball Z (quan apareix Son Gohan per primer cop) i fa un resum ràpid de les coses anteriors.
Com a novetat porta nou Opening i Ending (les cançons del principi i el final).

Aquí l'opening (si voleu veure l'ending busqueu-lo vosaltres mateixos -.-), obviament és millor el Cha La Head Cha La (altrament conegut com: volant, vooolant sempre amunt, sempremuuuunt...).
Un lloc per baixar-ho (japo subtitulat en angles), també ho podeu buscar vosaltres...
Seguint amb dragon ball una crítica de Dragon Evolution, per Dani Quesada, autor del llibre Generación Dragonball, el qual el van invitar a la preestrena...

PD: Estem fotent la inocentada a base de fer lo correcte...
PD2: youtube en HD és més gran... em fa pal canviar-ho.

...

Em desperto, entren petits rajos de llum per un finestral estret i sense vidre. Dormia tenint a sobre només un caftà gruixut. A sota del meu cos, una fi matalàs, en contacte directe amb el terra. L’aire era fresc i sec. A sobre de la capçalera del llit penjava un crucifix, un fi treball d’ebanisteria. Les parets eren de pedre sense polir, pel terra es podien veure galledes de fusta i alguns estris per treballar el camp. Era per a mi una sensació quant menys estranya. La nit anterior havia anat a dormir al meu llit, havia posat la radio per escoltar una mica de música instrumental, havia tingut algun pensament no gaire positiu, però sense gaire dilació vaig adormir-me pensant que al dia següent tocaria tornar a la rutina. No obstant, ara em trobava en una habitació desconeguda, poc més que austera, però tot i així no van fer acte de presència ni el sentiment de pànic, ni d’angoixa, ni d’incomoditat, ni d’un llarg etcètera d'emocions que m’havia acostumat a tenir en el dia a dia.
Donada la meva nova situació en el mateix món de sempre, però en un indret encara desconegut, vaig aventurar-me a sortir, i comprovar quins canvis més havien succeït. Vaig obrir una pesada porta de fusta reforçada amb dues peces d’acer en posició horitzontal. L’habitació que estava a l’altra banda era, si fa no fa, de la mateixa mida que el dormitori d’on acabava de sortir. Hi havia un escriptori, una prestatge amb llibres, diverses icones penjades, i un petit altar per fer missa, amb dos bancs davant. A sobre de l’escriptori, un tinter, una ploma d’ocell, una Bíblia i uns papers sense res escrit. Just davant de la porta que donava accés al dormitori hi havia una altra, per les escletxes de la qual podia veure entrar claror de l’exterior. Potser ja havien passat vint minuts d’ençà que m’havia despertat, era hora ja de sortir i situar-me en un lloc aproximat dins del meu mapa mental del món.
Cel blau, el sol amb la seva llunator pròpia d’un matí de primavera, un camí enfangat, senyal de què havia plogut la nit anterior, que baixava sinuosament seguint el perfil de la muntanya, i un petit prat alpí davant de l’entrada. Vaig donar unes passes cap endavant, vaig girar cent vuitanta graus sobre mi mateix i vaig trobar-me de cara un edifici que immediatament vaig identificar com una ermita. Era senzilla, un arc que definia l’entrada, un campanar que no superava l’alçada d’un edifici de dues plantes d’un barri residencial. A la dreta hi havia un hort, que incloïa un petit hibernacle. Vaig veure-hi plantades cebes, un pomer, un filera de plantes de meduixa i més o menys la meitat de l’hort l’ocupaven les patateres. Dins de l’hibernacle, tal i com esperava, em vaig trobar amb tomàquets. Vaig tornar a sortir, i a un racó vaig trobar-me una una estructura metàl·lica, perfecte per criar-hi cogombres, però ningú s’havia preocupat de plantar-los-hi. Vaig anar a la part posterior de la construcció, hi havia un pou amb un mecanisme hidràulic per extreure’n aigua. Seguint amb el camí al voltant de la “meva” ermita a l’ala dreta vaig trobar adosat a l’edifici un corral. Vaig afinar la meva oida i vaig sentir el que semblaven ser gallines. Un cop a l’interior del corral vaig comprovar que així era, i que en un racó apartat hi havia un porc adormit. A una estança contigua, pinço per alimentar tot aquest bestiar, cosa que em provocà un cert alleujament, tot i que no tindria prou amb allò per a més d’un mes.
Ara que ja havia m’havia situat, vaig sentir la necessitat d’expressar per escrit tots els canvis que havia experimentat. Vaig entrar, i vaig assentar-me davant del senzill escriptori. Els pensaments fluien amb facilitat, i l’escriptura resultava natural i alliberadora. Poc després vaig decidir mirar els llibres dels que disposava. Tots clàssics de la literatura, des de els autors grecs, fins els personatges més destacats del s. XX. Recordava d’abans que la lectura d’alguns d’ells no havia estat especialment fructuosa, molts cops ni els vaig arribar a finalitzar. Però la meva nova situació em proporcionava el temps i les circumstàncies, en general, necessàries per poder-ne treure un profit força més gran.
Vaig pensar en què seria el que m’ocuparia en aquest indret apartat de tot allò que fina aquell moment semblava imprescindible, inseparable de mi. Però el sentiment de calma un cop més va propiciar que el meu pensament fos clar i precís. Una ocupació a llarg termini podria ser la reparació dels desperfectes que vaig observar mentre examinava la meva nova casa. Una altra, la lectura i estudi dels llibres que havia trobat a l’interior, fins i tot de la Bíblia, que fins aquell moment havia pràcticament ignorat. A més curt termini, o fins i tot com a rutina, cuidar el bestiar, l’hort, i millorar-lo, car no era clar que pogués sobreviure un dur hivern alpí sense ampliar allò existent.
Realment, no calia més que allò, aquell petit microcosmos, per viure una vida contemplativa, plena, i agraciada. No era ressignació, era acceptar una missió també, però a una escala molt més reduida, sense la megalomaníaca tendència que se t’emportava i t’obligava a fer cada cop més coses, més de pressa. Cada cop consumia més la persona, més necessitava d’algú molt proper, sempre buscant moments per alliberar tensions, sempre fent, poques vegades observant.

de llengua i les palles mentals que pot arribar a provocar

Aquest vespre, mirant a la televisió un programa de difusió científica (per a principiant, això sí), m'he vist obligat a estar-me una bona estona donant-li voltes a una frase d'allò més particular. La frase és la següent:

“Aquesta frasse té tres herrors”

El joc consisteix en trobar tres errors en aquesta frase. Reconeixem amb tota tranquil·litat una doble essa del tot mal sonant en la paraula “frasse” i, d'altra banda, ens fa mal als ulls veure una hac davant d'errors. A continuació busquem el tercer error però sembla que la resta de la frase sigui correcte. Hem vist que en la gramàtica la frase no conté cap incorrecció i, si no es tracta de la gramàtica, és potser el significat el que és erroni? Si pensem que es tracta d'un error de tipus semàntic podem pensar sense equivocar-nos que l'error es troba en el “tres” ja que, en realitat, no hi ha tres errors en la frase sinó que en són dos. Però un moment, si diem que “tres” és erroni pel seu significat equivocat ens trobem amb que, de fet, en són tres els errors i, si això és cert, significa que, dir que hi ha “tres” errors, és una veritat com un temple! O potser no...

Podem dir que es tracta d'una espècie d'equació irresoluble o un bucle hipnòtic que no porta enlloc però que ens demostra la genialitat i extravagancia a la que pot arribar la llengua.

Jazz club! 2na part

últimament estic en recerca, busqueda i captura de música jazz, l'altre dia em vaig comprar una guia de jazz modern, la meva discografía es va omplint a comptegotes d'aquest estil que abarca munts de notes encara no escoltades. Bé, dintre de les troballes fetes actualment he trobat un guitarrista virtuós anomenat Wes Montgomery.


També una altre recomanació que vull fer és la del llibre El Perquè de tot plegat de Quim Monzó, una altre troballa que he trobat per casa, realment és un goig anar a dormir amb els contes d'en Monzó.

la importància de les flors ( L'Atenes de Pèricles)

Degut al fet que tinc poca originalitat, dificultats per actualitzar, i sabent que no sou aficionats a l'Atenes de Pèricles, us poso un link de l'última entrada que hi he fet ( considereu que a l'Atenes deuen pensar que es tracta d'una gran proesa que jo hagi actualitzat )

El que es diria matar dos ocells d'un tret

http://atenespericles.wordpress.com/2009/03/30/la-importancia-de-les-flors/

el petó

Temps imprecís
dits que toquen dits
petits com són, els cinc

Temps imprecís
sorgit del neguit
emergeix de llavis fins

Temps imprecís
segell de candor
que espera amb delit

veritats com un temple

Un gràfic amb quatre coses del dia a dia, dites ben dites, serveix per riure una estona.








més a http://graphjam.com/

Garota de Ipanema

Tom Jobim & Vinicius de Moraes

orquestra de youtube

fa unes setmanes que vaig veure una noticia per la televisió que em va sorpendre força, la noticia tractava sobre una orquestra simfònica que havia preparat youtube i on persones de diverses parts del món es presentaven amb el seu intrument per ser admesos en aquesta orquestra. Vaig trobar una molt bona idea i m'agradaria compartir alguns dels guanyadors amb valtrus

http://www.youtube.com/symphony

el Capità Planeta!

Gaya, the spirit of the earth, can't no longer stand the terrible destruction plaguing our planet.

Escenes de soledat americana

...per exemple: Una nit de 1942, una ciutat com Chicago i una cantonada.

L'últim bar obert, projecta la llum al carrer i en reconforta els presents, sols mosquits.

L'últim refugi per a aquelles aus de rapinya que, cap cot, recorden, beuen i on, no volen alguns, no poden d'altres, pensar en el demà.

Les poques esperances queden dipositades en un vas mig buit de whisky i, fins i tot aquest, desapareix, sense dir adéu, per donar pas a una lleu calor estomacal.

Seguiran vigilant que la nit sigui nit, seran testimonis del que ningú veurà mai, així fins que la foscor digui prou, nighthawks.

m'ofegues

Arbres il•luminant
petits racons perduts
que entristeixen la ciutat.

Or emboirat travessant parets,
una penombra sorollosa atordeix
el meu camí cap a l’infinit.
L’asfalt del meu cor m’ofega el pit.

Estic cansat de viure entre muntanyes fabricades,
camins de betum i llums artificials.
Qui és capaç de viure la tristor?
el ciutadà interior ha mort.

Pd: be, a causa de la meva raxa d'inspiració em surten poemes com bolets, alguns seràn bons, altres no tan(això ja ho decidirà el lector)però tots estan fets amb el mateix amor i sentiment

de salses varies

Es diu de la democràcia d'avui en dia que només ens permet triar la salsa amb la que serem cuinats...




... però tots sabem que a la democràcia de la universitat no s'hi tria ni la salsa.

érase unas reformas mal formadas

www.diaridebarcelona.cat


Ja no és només un no a Bolonya, és un no a la repressió policial, és un no a la incompetència del rectorat made in upf és un no a l'evasió del diàleg, és un no a les reunions a esquenes dels estudiant. Tenim, per aquestes contrades, un deute pendent amb cert personatge que es dedica a boicotejar manifestacions pacífiques en contra de l'entrada d'un nou estudiant a la universitat molt particular , aquest estudiant, anomenat mediapro, aquest simpàtic nouvingut, coincidint amb aquestes dates, es disfressa de cordialitat i simpatia per camuflar el què és en realitat un nou pas cap a la privatització de la universitat. No és un pla Bolonya o una amenaça fantasma de la qual no se'n pugui fer queixa per desconeixement o per no caure en l'error sinó que es tracta d'un atemptat a plena llum del dia contra la universitat pública i les llibertats, no només dels estudiants colpejats, sinó també dels mateixos contribuents, i per tant de tota la població. El nou campus de la universitat Pompeu Fabra ha sigut objecte de queixes des del primer moment, i és que el seu caràcter, propi d'una sucursal de mediapro no deixa de ser preocupant. Amb tot això resulta frustrat que la premsa fiqui totes les protestes en el mateix sac o senzillament no faci esment de les veritables queixes, però el que resulta frustrant de veritat és veure com certs diaris, si parlem de mediapro sabreu a quin em refereixo, no obrin la boca davant aquests fets quan sempre s'han mostrat tant al costat dels estudiants contraris al pla Bolonya.


Érase una promesa a un rectorado pegada,

érase un rectorado superlativo,

érase un rectorado muy reñido,

érase una promesa mal barbada.

Era una reforma mal llevada,

érase unas formas mal formadas,

érase unas voces no escuchadas,

era una policía fatigada.

Érase una tolerancia muy rastrera,

érase un rectorado que se creía invicto,

rectora del mundo, la promesa en su galera

érase un dirigente muy estricto.

Grandísimo charlatán, tanto hablaba que quisiera

que no lamerle el dos de oros fuera delito.


poema d'Ignacio Terrado (estudiant d'Humanitats de la universitat Pmpeu Fabra)

Jazz club!

Aquí us deixo una perla del jazz!

S4 league

Encara teniu festa? si la resposta és si podrieu viciar a un joc jaja, si no també... i ara us presentaré lo que em baixa el rendiment universitari, ho hagués fet aquest cap de setmana però el servidor estava caigut i ara encara no tira molt bé (quina bona escusa, eh?)
S4 league és un joc "shoter" en 3a persona de l'estil Unreal Tournament (per la jugabilitat i velocitat del joc). Es tracta d'un joc online gratuit, segurament d'origen asiatic que en fan molts d'aquest tipus, raó per la qual no té un grafics impressionants. El joc us el podeu baixar de http://es.alaplaya.eu/ i des d'aqui mateix us heu de registrar, també hi han altres jocs, si us registreu, esteu registrat per jugar a tots els jocs.
En aquest joc hi han diferents armes que s'han de comprar (no diners reals), trajes i habilitats (com si fossin magies en jocs de rol), un video perquè veieu la jugabilitat:



Hi han molts més a youtube... però es pot veure les habilitats, la lluita a melee (bastant eficient) i com es poden destruir algunes coses de la pantalla.
El joc té dues modalitats deathmatch i touchdown (tipus portar la bandera), totes dues són en equips. Bueno, no diré gaire més, si jugueu ja ho descobrireu.

PD: el passat 2 de febrer va començar la quarta temporada de Heroes.

(fragment de) El Misántropo, de Molière

FILINTO
Cuando un hombre viene a abrazaros lleno de gozo, es preciso pagarle en la misma moneda, responder lo mejor posible a sus manifestaciones, y devolver promesa por promesa y juramento por juramento.
ALCESTE
No, yo no puedo soportar este cobarde proceder que afecta la mayoría de vuestra gente a la moda; y nada odio tanto como las contorsiones de todos esos grandes artífices de protestas, esos afables donadores de frívolos abrazos, esos obsequiosos habladores de palabras inútiles, que asaltan a todos con sus amabilidades y tratan en la misma forma al hombre de mérito y al tonto. ¿Qué ventaja hay en que un hombre os agasaje, os jure' amistad, fidelidad, celo, estima, ternura, y os haga el más deslumbrante elogio de vuestra persona, si corre a hacer lo mismo con el primer pelele? No, no, no existe alma un poco bien puesta que acepte una estimación tan prostituida; y la más honrada tiene por baratos esos dones, desde que ve que se nos confunde con todo el universo: la estimación se funda en alguna preferencia, y estimar a todo el mundo es no estimar a nadie. Pues que os entregáis a esos vicios de la época, no estáis hecho, ¡pardiez!, para ser de los míos; rechazo la amplia generosidad de un corazón que no establece diferencia alguna para el
mérito; yo quiero que se me distinga; y para decirlo claro, el amigo del género humano no es cosa que me convenga.
FILINTO
Pero cuando se anda en sociedad, preciso es cumplir con algunos convencionalismos que exige el uso.
ALCESTE -
Os digo que no; se debería castigar inexorablemente ese vergonzoso comercio de las apariencias de la amistad. Quiero que seamos hombres, y que en toda circunstancia aparezca en nuestras palabras el fondo de nuestro corazón, que sea él quien hable y que nunca se disfracen nuestros sentimientos bajo cumplidos vanos.
FILINTO
Hay muchas ocasiones en que la franqueza absoluta resultaría ridícula y poco al caso; y a menudo, mal que le pese a vuestro austero honor, es bueno ocultar lo que tenemos en el alma. ¿Sería adecuado y decente decir a mil personas todo lo que pensamos de ellas? Y cuando hay alguien que nos desagrada o a quien odiamos, ¿debemos declararle la cosa tal como es?
ALCESTE
Si.
FILINTO
¿Qué? ¿Iríais a decir a la vieja Emilia que a su edad le queda mal hacerse la coqueta, y que los afeites que usa escandalizan a todos?
ALCESTE
Sin duda.
FILINTO
¿A Dorilas que es demasiado importuno, y que no hay oídos en la corte a los que no harte relatando su bravura y el brillo de su linaje?
ALCESTE
Efectivamente.
FILINTO
Os burláis.
ALCESTE
No me burlo, y no voy a perdonar a nadie a ese respecto. Demasiado heridos están mis ojos, y la ciudad y la corte no me ofrecen más que espectáculos buenos para revolverme de bilis; caigo en un humor negro, en un enfado sin límites, cuando veo vivir a los hombres como lo hacen; dondequiera encuentro sólo adulación cobarde, injusticia, intereses, trai-
ción, pillería; no puedo aguantar más, me enfurezco, y es mi propósito desafiar en sus barbas a todo el género humano.
FILINTO
Ese filosófico enfado es un poco demasiado salvaje; ríome de los negros ataques en que os contemplo, y me parece ver en nosotros dos, educados en la misma forma, a esos dos hermanos que pinta La escuela de los maridos, cuyos...
ALCESTE
¡Por Dios! Dejemos ya vuestras insulsas comparaciones.
FILINTO
No, renunciad buenamente a todas esas locuras. El mundo no ha de cambiar por vuestra diligencia; y puesto que la franqueza tiene tantos encantos para vos, os diré francamente que esta enfermedad da el espectáculo dondequiera que vais y que tan gran enojo contra las costumbres de la época os pone en ridículo ante mucha gente.
ALCESTE
Tanto mejor, ¡pardiez!, tanto mejor, eso es lo que pido; me resulta muy buena señal y me alegro en grande por ella: todos los hombres me son odiosos a tal punto, que me disgustaría pasar por discreto a sus ojos.
MANTO
¡Vos detestáis la naturaleza humana!
ALCESTE
Sí, he concebido por ella un odio espantoso.

el cafè, que de queixes no hi entén

El cafè no arribà amb puntualitat, tardà aproximadament uns deu minuts. El cambrer deixà el recipient amb poca traça sobre la taula fent un soroll més enllà del habitual i provocant el vessament del líquid amb la conseqüència d’acabar tacant la taula (el cafè no incloïa un plat, utensili pràctic en aquests casos). La cullera, com mai ningú hagués imaginat, ja estava dins la tassa. Quan el cambrer ja es dirigia altre cop darrere la barra el client aixecà el cap amb tota parsimònia i digué: escolta, que em portaràs el sucre? El cambrer assentí secament i en seguida es dirigí a la barra per agafar dos sobres vermells i portar-los-hi al client. Quan hagué fet l’últim trac s’aixecà, impassible, es dirigí al cambrer i amb la cara que posa algú a qui no importa que el cafè arribi tard, que li deixin barroerament, que no porti un plat, que la cullera ja estigui dins la tassa i que no porti el sucre li digué: em cobres, siusplau?

tornant de les ombres!

Com que vaig veure que després de l'última actualització que vaig fer a la gent li va quedar un mal regust a la boca he pensat actualitzar amb quelcom optimista. Ja tenim l'Obama com a president!!

No, no era això, aquest tema està més passat que un Rocafort del segle passat, un altre qüestió optimista. Ah! sí ja sé! l'Espanyol ahir va empatar...no això és més o menys optimista per qui és de l'Espanyol, aquest blog és Culé. Oh! ja sé! avui l’Eugeni ha acabat exàmens!! a mi cada cop em queda menys i de moment anem fent el que es va podent, a tu Uri espero que t'estiguin anant bé. La conseqüència d'acabar exàmens també és positiva, i no positivista(aquests són aquells de si no lo veo no lo creo), l'element positiu és que tindrem més temps per nosaltres i menys pels estudis(alguns potser no).

Ja que el febrer augura un més amb esdeveniments diversos, podríem fer un reconet per quedar els autors d'aquest blog i anar a prendre una cervesa(una coca cola també val) no sé...qui dia us aniria bé quedar? proposeu dia i hora ;)

sense títol

Una aflicció que sembli no tenir fi


serà més lleugera


si aconseguim allunyar-nos-en prou per entendre-la




Com ens deslliguem d'un dolor per comprendre objectivament i que aquest mal no interfereixi en el procés de comprensió? Necessitem dels demés o pot un mateix superar un tràngol? i sí pot, com ho fa?




Quina música creieu que escoltava Jesús? FUNKY of course.

Es viu tot per dintre

Es viu tot per dintre, l’aparença externa és d’una fusta jovenívola però en realitat aquesta fusta està corcada pel pas del temps, de les experiències viscudes ningú en parla. Tot son secrets interiors que es porten per dintre, ens crema la nostra pròpia veritat, ens costa treure’ns la cuirassa als quatre, ningú se’n salva. A l’hora de sopar l’única veu que se sent és la de la televisió o de tant en tan la meva mare treu els mateixos temes de sempre, l’única cosa que sembla relacionar-los entre ells, la feina i el seu safareig personal. He sentit a parlar molts noms de companys de la feina i potser en total n’he vist en els meus propis ulls una quinzena. Després hi ha el meu germà, un ésser insòlit, no parla, no diu res, sembla una pel•lícula dels anys vint, és a dir muda. Ara bé, quan parla, quan se li fa una pregunta que s’ha de contestar amb quelcom més que un sí o un no sembla que l’ofenguis, sembla que hagis fet una intromissió en la seva vida i et contesta violentament que el deixis en pau i que no t’importa el que ell pensi sobre el tema en qüestió. Sembla que com si la seva vida fos un secret innombrable i intocable on ningú, només que ell, hi pot intervenir.

Ara mateix, davant d’aquest panorama familiar alguns opinarien que no n’hi ha per tan que a casa seva és pitjor i d’altres dirien el contrari. Tanmateix davant aquest panorama, que pel meu punt de vista és desolador, hi ha una cosa que ens uneix i és ni més ni menys que l’esport i més concretament el Barça, sembla com si fos l’únic tema de conversa comú, és l’únic tema el qual tots participem a l’hora de comentar, que tots ens reunim i el que és més trist, que malgrat haver acabat el partit del Barça encara és tema de conversa, això és el que em mata realment. Com pot ser que l’únic tema de conversa sigui el Barça? Com pot ser que jo hagi de marxar a mirar un programa de cultura i la família estigui veient un partit? Com pot ser que no pugui compartir les meves inquietuds artístiques amb ningú de la família? Dic artístiques perquè són les més divulgades, perquè si parlo d’altres inquietuds em prenen com un boig.

Un altre aspecte que em preocupa és la vida passada dels meus pares, la meva mare no sé si té molta essència, però pel que fa al meu pare només el fet d’haver-se casat i després separar-se i tornar-se a casa, això ja fa que el seu passat sigui més interessant a primera vista. Mai parla d’aquell tema, a compte gotes explica anècdotes per contextualitzar-te de quan està parlant i poc més, és el seu tema tabú personal. Parlant de temes tabú, crec que això és el que fa que la casa a l’hora dels àpats sigui tan silenciosa, tenim els nostres temes tabú i no tenim suficient confiança com per desemmascarar-los.

Estic segur que si la meva mare no hagués pressionat tan al meu germà ell seria més obert i hi hauria més confiança, si ella m’hagués donat un vot de confiança quan el necessitava segurament a l’hora de sopar li preguntaria a alguns dels presents quina vida espiritual tenen, ara estic segur que la resposta per part d’alguns seria zero, l’únic que m’ha demostrat una mica de vida espiritual és el meu pare i la seva devoció per anar a Montserrat, o serà perquè la seva dona es diu així i per ell és una altre manera de conquistar-la? no ho sé, l’únic que sé és que a casa meva el cosmos segueix un ordre i unes pautes a seguir i crec que no canviarà mai.

La vida segueix, el meu germà continuarà mirant els programes de futbol per aïllar-se i trobar-se en el seu món, la meva mare continuarà sent una persona irracional que fa actes com a tal que mai s’acabaran d’entendre perquè ella no dona explicacions, el meu pare continuarà amb els seus temes i jo, ara em toca a mi, ara en el següent paràgraf em tocaria parlar sobre mi.
Jo continuaré la meva vida de mediocre poeta imperfecte, observant la meva realitat sense fer res per millorar-la, perquè això és el que em caracteritza que parlotejo i parlotejo però a l’hora de la veritat sóc una persona inactiva, penso tan que l’hora d’actuar ja se m’ha passat. Estic immers dintre la meva bombolla d’intel•lectualitat adolescent, fent veure sempre, demostrant quelcom als demés que realment no sóc. M’enganyo a mi mateix, només vull ser reconegut i vull brillar entre la multitud, vull ser diferent i l’única forma que he trobat és fent veure quelcom als altres i amagant-me dintre les llàgrimes de la tristesa desoladora que m’envolta, visc en una penombra que ni el més valent ni fort en podria sortir, és una llosa que portaré durant tot el meu camí, és el pes del destí que m’ha fet ser així o les circumstàncies internes i externes que han fet que acabi sent així?

Pel que fa a dintre la família, em considero l’ovella negre perquè soc el rar, el que al néixer els meus pares van trencar els motlles, com va dir un dia el meu pare. Incomprès com la resta perquè ni expresso ni deixo expressar els sentiments ni els pensaments, però amb una diferència, que jo com a mínim sé que algú es preocupa de la situació en la que estem immensos.

uff... aix... [sospir]

Una nova actualització com a regal de reis? suposo que més o menys... l'últim cop vaig desapareixer (del blog) durant un bon temps sense dir res... aquest cop ja us aviso perquè no aneu pressionant a més ara hi han molts blogs nous.
Doncs això demà començo amb la perforació anal i ja heu vist que quan hi ha temps (tot i que no hauriem d'haver-ho invertit així), els que tenim uns estudis que demanen més temps o almenys que hi dediquem més temps siguin les causes que siguin, li donem vida al blog. Ara us toca seguir actualitzant a la resta fins a noves festes ¬¬ (jo aniré fent algun post algun cop al més...)

Desitjeu-me sort que la necessitaré.

PD: Ferran fes el que tinguis que fer amb la musiqueta que l'enquesta ja està i a mi em fa pal.

Esperançador

De missatges esperançadors pel nou any me'n vénen molts. Des d'aquells que parlen de que guanyarà el Barça fins els que parlen de la crisis, tots fan un crit d'esperança per a un nou any i doncs seria de menys que jo fes un missatge d'esperança per aquest blog, per la nostre amistat, per el nostre futur, en definitiva una flama d'esperança pels nostres cors.

Volia posar algun text esperançador però la meva ment fosca només ha trobat textos negres amb missatges ocults, escrits que em fan plorar de tristesa quan són llegits. Així que millor fer com sempre, he escollit un element audiovisual per expressar el que vull dir.