"lo juras por el blog!?"

Bonica frase, oi? lo juras por el blog?! està manllevada de la pel·lícula Juno (pel·lícula que ja he vist cinc cops, superant així a El retorno del rey o El gran lebowsky) he pensat que quedava bé com a títol i pels que no sàpiguen pk jurar doncs ja ho saben.

Aquest viatget m'ha donat per tot, i per tot també s'inclou escriure, així que...:

No li va costar prendre aquella (precipitada, encara que ell no ho veia) decisió. Només va haver d’agafar les claus i sortir per la porta, tota la resta li era igual. Sentia que es deixava alguna cosa, al principi va creure que es podria tractar d’alguna espècie de sentiment de culpa traïdorenc que intentava retenir-lo, ho descartà i s’acabà decantant per un simple però no menys important: no li he deixat menjar al Montalbano! El Montalbano era el seu gat, pujà a omplir-li el plat, al principi va pensar que seria millor endur-se’l però s’ho repensà al pronosticar la reacció de la seva dona davant tal pèrdua (era un bon home si pensem que, mentre abandonava la seva esposa, es va a parar a pensar sobre qui es mereixia la custodia del gat, o potser era que, senzillament, li feia nosa). Ara si que estava tot enllestit, ja res el retenia allà, baixà per les escales a corre-cuita mentre feia plans de futur, es parà de cop i aixecà el cap de sobte. Amb sorpresa va recordar que, abans d’haver pres aquella (precipitada, encara que ell no ho veia) decisió s’estava preparant una lasanya i l’havia deixat gratinar al forn. De poc que no s’incendia la casa! El fum ja havia ennegrit el marbre de la cuina i la feina va ser seva per netejar aquell merder. En haver acabat s’estirà al sofà cansat i obrí la televisió, era un diumenge per la tarda (el pitjor dia i hora per decidir fugir de casa) i la programació no passava de pèssima, es quedava en mera tele-porqueria. Passà el temps i quan els ulls se li havien tancat i la primera gota de baveta ja tacava el coixí estampat amb flors orientals ho recordà, s’aixecà de cop, agafà les claus altre vegada i sortí corrents del pis. Tornà a entrar, va apagar la televisió (feien un anunci sobre un cotxe imprescindible per viure plenament) i tornà a sortir. Ara baixava les escales més tranquil·lament però més segur que mai del que es proposava. Quan ja arribava a la porta que donava al carrer una veu el cridà des de l’entresol, s’atansà a la barana i mirà cap a munt: era la senyora Remei, el fugitiu pensà que estava perdut, perquè us feu una idea de com n’estava de perdut només cal saber que l’expressió “enrotllar-se com una persiana” era a la senyora Remei el que “més dolent que la tinya” a Jack l’esbudellador (per posar un exemple... si ho preferiu pot ser Adolf Hitler, però si simpatitzeu amb el moviment nacionalsocialista, pot ser Josef Stalin, i si sou comunistes, George Bush i així ens hi podríem estar fins demà perquè si alguna cosa sobra en la història són paios amb molt mala hòstia). Deixant de banda totes les xafarderies que li explicà la senyora Remei que ara descansava els braços amb passivitat sobre una escombra de fusta, el que més li cridà l’atenció va ser el missatge que la seva dona havia deixat per tal de fer-li arribar (és curiós ja que la dona preferí prescindir de post-its a la nevera, sabia que si el seu marit intentava sortir es toparia amb la Senyora Remei, la Veïna, una presència omnipresent i una ment omniscient, el Sino de l’escala i, amb aquestes qualitats, la persona amb més semblances a Déu que es pugui conèixer). El missatge consistia en dues paraules: pa i llet. Se li plantejà un dilema: enmig d’una fugida (precipitada, encara que ell no ho veia) es requeria l’abastament de certs queviures, sabia que el millor per tal d’alleugerir el procés de l’emancipació seria no fer cas del que li acabava de dir aquella Homoxefarderis, però també sabia que l’única manera de curar-se de culpa era complir amb la tasca domèstica, encara que fos l’última, així deixar-ho tot llest i no donar més motius a la seva dona per enfadar-se. Pujava amb un pack de tetrabrics de llet i dues barres de pa i encara no entenia com podia ser que es tardés tant en emprendre una fugida (precipitada, encara que ell no ho veia) per sempre. Ara restava pensatiu, assegut en una cadira del menjador. Reflexionava sobre el motiu d’aquella fugida: des de feia temps es portava malament amb la seva dona i ella ja li havia insinuat el divorci, estava ple de deutes i la seva carrera com ajudant de direcció en una cadena local no ajudava gaire, a més últimament freqüentava molt els bars del barri i ja batia rècords olímpics en la modalitat buidar ampolles per nit. Estava convençut de que si ho deixava per un altre dia no podria fer-ho i no tenia cap intenció de quedar-se un dia més. Altre cop s’aixecà, agafar les claus i... es parà un moment, es mirà la mà i veié el joc de claus: la del replà, la del traster, el clauer d’un Mickye Mouse (un clauer d’aquells que descobreixes un dia i que no pots arribar a recordar com ha anat a parar-hi) i la clau del pis. Aleshores ho va veure tot més clar: perquè carai agafava les claus si del que es tractava era de no tornar mai més!? Les deixà caure al terra i sortí. D’una batzegada tancà la porta i baixà les escales, ara ja no existia la possibilitat de donar marxa endarrere. Cridà un taxi (a casa conduïa la seva dona) el taxista li preguntà on volia que el portés i se’n adonà que encara no havia decidit on aniria. Tardà uns minuts en respondre: a l’aeroport.

pd: no és un relat amb moraleja (o almenys no és la intenció). Si voleu un final alternatiu m'ho feu saber i el tindreu.

Somier

Hola a tots els bloggers i als autors d'aquest mateix blog, feia molt que no postejava i he decidit fer-ho, encara sabent que no ho llegirà ningú.
Llegint el llibre de la interpretació dels somnis de S. Freud estic aprenent moltes coses sobre què pensava aquest personatge però el que m'ha fet despertar de debò són un seguit de qüestions, preguntes que m'he anat fent. Com ara: Perquè l’ésser humà somnia? Som l'únic ésser viu que ho fa? I la pregunta que em faig després de cada somni és: Perquè he somniat el que he somniat?

En fi, som una espècie per estudiar, amb molts interrogants, amb qüestions que crec que mai arribarem a respondre'ns. Perquè som tan complicats? Em pregunto jo.

PD: M'agradaria que qui comentés escribís les preguntes que se li tormenten la ment, del tema que sigui, no cal que sigui dels somnis pot ser de la vida mateixa. Així mentre ens anem preguntant anem responent a través d'altres qüestions que ens porten a resoldre aquestes amb noves qüestions i així interminablement.

Curiositats/Noticies

Fa temps us vaig ensenyar un nerd, ara us ensenyo un hikikomori

Notícia d'Ubisoft (no es cap joc nou)

Aventura fet amb youtube: http://es.youtube.com/watch?v=BckqqsJiDUI requereix paciencia i temps.

MNAC, Budokais...o3/o8/o8

Després de molt de temps sense publicar res i, amb un lleuger sentiment de culpa i d’obligació ‘moral’, faré una breu crònica d’un dia d’agost qualsevol com ahir, més o menys, va ser.

Ahir era el dia escollit per anar a veure l’exposició dels dadaistes [que molen un mun!] que ara es troba instal·lada en el MNAC. Pels qui no sàpiguen ben bé qui son aquests tios doncs dir que un d’ells és qui va presentar el famós urinari firmat a una exposició d’art [un objecte ready-made]. Aquest i altres objectes no menys estranys conformen els articles exposats.

Els integrants teòrics d’aquesta expedició (l’anomeno així perquè donada la calor que feia i les farragoses condicions que això provoca feia que aquesta excursió presentés unes dificultats força elevades, sobretot a nivell psicològic) erem els senyors integrants d’aquest blog Ferry, Purple Haze i Caius Cosades i també una amiga d’aquests senyors que al final no es va presentar per culpa de tenir una agenda molt apretada, festivament.

El dia va ser acordat ja fa unes setmanes, condicionat per l’entrada de franc que ahir es dispensava, i només quedava l’hora. Va ser acordada sense gaire discussió ni seny la nit abans, en unes circumstàncies que obligaven una hora tardana donat que dos dels expedicionaris tenien una sortida nocturna programada per la nit anterior.
Va arribar el matí i només un dels integrants es va aixecar a l’hora desitjada, les onze, aquest era Purple Haze. Caius Cosades que no és que hagués fet gaires coses es va quedar adormit i només va poder despertar-se a tres quarts de dotze i, per últim, el senyor Ferry va despertar-se a les dotze hores i trenta-nou minuts. Tot això feia que el dia comencés de forma accidentada. Com a dada important cal dir que l’hora de trobada a la pça. Espanya eren dos quarts d’una.

Com es pot deduir només Purple Haze va arribar a l’hora acordada. Caius Cosades, cal dir que amb una lleugera mala sort a l’hora d’agafar el metro, un quart d’hora més tard i Ferry just després de despertar-se va truca dient que vindria més tard.

Els dos primers en arribar van procedir cap al museu, a vegades confonent-se les intencions d’anar a veure l’exposició i refugiar-se en un recinte equipat amb aire condicionat. Després de deixar les pertinències de Purple Haze a una taquilla proseguiren amb la visita i anaren veient diferents pintures, descripcions, esculptures, artefactes i andròmines. A la una i quaranta minuts es va presentar davant dels dos integrants ja presents el senyor Ferry. La visita va seguir fins dos quarts de tres, temps impregnat de comentaris sobre el que es veia, explicacions especialitzades del senyor Purple Haze, altres comentaris pertinents i filosòfics del senyor Ferry, i moltes estones d’escoltar i fer petits comentaris per part de Caius Cosades.

A dos quarts de tres van aparèixer els avisos sonors que indicaven l’hora de tancament del museu. Els ja tres integrants de l’expedició van trobar-se al carrer caminant sobre un sol que a estones impressionava i buscant de forma incessant les poques ombres que per la zona de pça. Espanya es poden trobar. També va ser l’instant quan el senyor Ferry fent una cosa que només comprenia ell, o potser ni ell, es va caure, sense fer-se mal, per sort. Mentre caminaven es va decidir anar en metro fins la casa de Purple Haze per passar les hores més caluroses del dia i de pas fer un petit àpat.

Les activitats que més destaquen de la visita a casa de Purple Haze van ser veure cuinar unes hamburgueses a Purple Haze que després van ser implemantades a uns trossos de pa amb ketchup i mostassa formant així uns sabrosos entrapans. Mentre es feia l’àpat es va visionar tres episodis de la gran sèrie que és Family Guy. Mentre es portava a terme aquesta noble activitat van arribar els simpàtics progenitors de Purple Haze que havien tornat a la llar la seva filla, germana petita de Purple Haze. Se’ns va ser ofert tot tipus de menjars, postres sobretot. Gelat, cafè, té, galetes, fruita i potser alguna cosa més. Va ser un àpat força agradable.

Quan la programació de la Sexta va passar a la seva següent parada, Futurama, es va proposar fer quelcom, però ningú sabia el què, o si més no, no s’atrevia pronunciar una cosa gaire bé inevitable. Es va acordar anar a fer una visita al senyor integrant d’aquest blog Marginat Social. Es va fer la ruta del carrer Argentona fins el carrer Camèlies, un altre cop fent tot el possible per evitar ser objecte de la intensa irradiació del sol. Després d’equivocar-se en el timbre del pis, i després de picar en el que era el correcte, veient que no es rebia cap resposta es va decidir trucar-lo. Gràcies d'aquesta trucada es va saber que tot i semblar no estar present el senyor Marginat Social es trobava a casa seva i que estava disposat a contradir el seu alias i sortir fora de casa seva. Tothom qui s’imaginava que en aquell instant Marginat Social estava en una sessió de joc estiuenca no s’equivocava.

Tot seguit es va decidir prendre el camí inevitable d’una tarda de calor insuportable i de poques idees brillants. Tots quatre van baixar fins el carrer Legalitat a la residència que hi té establerta el senyor Ferry a ‘fer uns Budokais’. Tot això passava sobre les cinc de la tarda. El senyor Ferry i els seus invitats es van acomodar en els sofas del saló, uns sofas que ja acumulen un nombre d’experiències molt important (marató de cinema, crèdit de síntesi, tardes diverses...), i començaren el que havien vingut a fer, a jugar al Budokai. Més endevant es va canviar de joc, en favor de Soul Calibur, buscant un major grau d’entreteniment. Com a gunyador i dominador, clarament, es va proclamar la màquina que, sota diferents noms com Ryder, Tiger Cat i semblants, va vèncer a tots els integrants humans de la partida. Així passaren unes tres hores. Llavors Marginat Social obligat per uns rígids hàbits alimentaris va marxar a sopar al restaurant que regenten el seus pares. L’ambient va decaure, els polzes ja no estaven en les millor condicions. Per combatre-ho primer es va recorrer a Need for Speed: Most Wanted, el qual no va funcionar, tècnicament. Després va ser el torn de i MotoGP, però tampoc va ser el que s’esperava.

Davant d’aquests petits problemes la reunió social es va dissoldre i els invitats, Purple Haze i Caius Cosades, van procedir a les seves respectives llars.

Tot plegat un dia aprofitat,i entretingut... per ser un dia d’estiu, clar està. Així i d'altres innombrables maneres alguns busquen fer un acte dadaista pur...