El passat dilluns dia 14 em vaig dirigir a la Biblioteca Jaume Fuster per tal de dinamitzar el que es pot anomenar "el trident cultureta estival contra l'avorriment", consistent en una lectura, un audio i un audiovisual.
Pel que fa a l'audio: La terra és plana (2004) de Quimi Portet, encara no m'he molestat a escoltar-lo i demà, és a dir avui, l'he de tornar a la biblioteca. Deu ser que entre l'Spotify i els milers de Myspace que sense voler visites diàriament el consum musical distret acaba predominant davant el ritual de posar un disc compacte i deixar que la música penetri dins teu. A vegades un té la sensació que allò que està escoltant, pel fet d'estar fent mil i una coses simultàniament, acaba sent aigua que cau sobre una superfície no porosa (i quina metàfora barata que m'acabo d'empescar).
El llibre és A la carratera, el clàssic de la literatura nord-americana de Kerouac que en la meva opinió ha arribat tard a les meves mans i que estic gaudint com un nen amb sabates noves. Res a dir sobre el llibre, senzillament genial, espontani, trencador, inquiet, beat...
La pel·lícula que vaig emportar-me de la biblioteca té més complicacions, a nivell personal vull dir. No sé ben bé per quina raó vaig triar un film de l'any 1925, una adaptació del Tartufo de Molière dirigida per F.W.Murnau, més conegut per ser el creador de la, en el seu moment terrorífica i avui en dia (crec jo) delirant, Nosferatu (1922). La història en si no és altre cosa que una lliçó de nivell elemental sobre la confiança cega, i d'aquí no passa. A nivell formal destaca el recurs consistent en utilitzar una pel·lícula dins la mateixa pel·lícula per tal de transmetre el missatge moralitzant, d'allò més còmode pel protagonista. I parlant de pelis, haig (hem!) d'anar a veure Inglorious Basterds, qui s'apunta?
2 comentaris:
Ja molq que aporfitis els ultims moments de vacances per tirar-te a la cultura. Tema malditos bastardos, com vulgueu i quan vulgueu i a on volgueu. Jo estic seguint un llibre que mediocrement porto 100 pagines i no m'acaba de portar on ha de ser, es diu aurora boreal, és ja el tema sobat que s'ha possat de moda, assissinat-intriga-novel·la negre- Sueca-d'escriptor anomenat Larsson, però que no és el de Mil·lenium. Musicalment estic experimentant entre la música de cantautor Híspana dels 60-70-90(depenent del cantautor, possaré exemples, Silvio Rodriguez, Luís Eduardo Aute, Ovidi Montlló, el ja conegut Lluís Llac i altres) no soc com el marcel i prefereixo agafar el cd, possar-me'l estirat al llit, amb el llibret i tal. Pel que fa a pel·lícules, HACIA RUTAS SALVAJES!!! és la peli que m'ha fet preguntar-me mooltes coses.
Ave Kerouac!
Publica un comentari a l'entrada