Il·lusionar-se amb una cosa que has aconseguit per mitjans que no són els propis, sense haver-hi un esforç dedicat darrera, és difícil. Il·lusionar-se i intentar, mitjançant l’esforç propi, aconseguir quelcom tampoc és fàcil si no es confia en les pròpies capacitats. Sense conèixer les limitacions i els punts forts de les pròpies capacitats tot projecte sembla massa complex, sembla massa arriscat posar les teves il·lusions quan desconfies profundament en la compleció del projecte. Creure conèixer les teves capacitats i pensar que aquestes no tenen cap punt fort en concret és encara pitjor. Abortes qualsevol intent d’embarcar-te en qualsevol projecte mínimament ambiciós, car no creus que et porti enlloc simplement perquè no confies en tu mateix, en què el puguis completar. És dur, també, pensar que estàs vivint sense cap intenció en concret, creient que les coses les fas per inèrcia. Has pres camins que són plans, fàcils de recórrer però que, o et porten a una fita que està molt lluny, o són simplement trams intermitjos per indecisos amb molts desviaments cap a destinacions diverses, però que vas recorrent sense parar la teva vista en cap, esperant que miraculosament arriba a un desviament on al cartell posi que és especialment per a tu i que també t’expliqui el perquè és per a tu en lletres ben grans.
Bàsicament sents que has escollit unes fites altres t’han dit que potser et van bé. Sempre penses que això és un pas intermig cap a quelcom més apropiat per tu i que ara és el moment d’esperar a veure si arriba allò que realment t’interessa o més encara… t’il·lusiona! Òbviament això ho fas sentat a la butaca de casa teva, pensant molt i fent poc.
Busques on invertir la suposada il·lusió que portes inexplotada dins, però primer vols resultats per no errar la teva elecció. Els pocs resultats que has obtingut han estat “regalats”. Els menysprees. No t’esforces en obtenir altres resultats perquè no estàs d’obtindre’n res. Et desil·lusiones encara més perquè no estàs fent res que t’il·lusioni. Segueixes caminant sense rumb definit, donant tombs com cavall sense ulls. Et resignes. “Aquest món no m’ofereix oportunitats que em siguin adequades”.
Acabes el viatge mental on l’has començat, a la butaca de casa teva. Has conegut millor el teu voltant, però no ho inverteixes en més que altres preguntes i encara més dubtes.
P.S. Com a conjunt no té gaire sentit, i l'expressió i la redacció, doncs el mateix.
5 comentaris:
com a futur psicòleg, crec que t'hauria de dir unes quantes coses. Primer de tot, crec que el que et falta és motivació per alguna cosa, no pots escollir sempre allò fàcil i planer només perquè sigui la opció més fàcil, perquè això et pot portar al conformisme, i a una felicitat superficial que acabaràs avorrint. En segon lloc, crec que a la vida ens hem de crear metes, trobo més fracasat aquell que no es planteja reptes que el que se'n planteja i a vegades li surtin malament, no s'ha de tenir por. Per últim, crec que el principal problema que hi trobo en tot això és que busques les motivacions, la direcció, el rumb, el camí a la felicitat a fora de tu mateix, això és error gran, perquè ha de venir de dintre teu, potser trigues, és una recerca duradera, si però també és satisfactòria
mmmmmmm... crisi existencial. Tranquil, l'acabaràs superant :)
et diria q vals molt, però això en el fons ho saps ;)
per una vegada (i sense q serveixi de precedent) estic d'acord amb el q diu el Ferran! :)
cuidaaa't
i aprofita d'alguna manera aqstes menjades d'olla xq sinó estàs perdent el temps!
eh!!! com vols dir que estàs d'acord amb mi sense que serveixi de precedent?¿
jajaja no acostumem a estar d'acord...
Publica un comentari a l'entrada