sóc i sé què sóc

embadalir

[s. XX; probablement format de la forma adjectival embadalit, dissimilació d'un embadadit, der. de badat per influx de delit]

v 1 tr Suspendre, la contemplació d'una cosa, l'ànim d'algú.

2 pron Restar amb l'ànim suspès en la contemplació d'alguna cosa.











(pd. Vicky, Cristina, Barcelona, dissabte?)

l'amor

L’amor que sento per ella és indescriptible, no hi ha cap paraula que pugui definir tot el que sento per ella, això és un Tòpic però no deixa de ser real. Per aquesta raó el sentiment de l’amor té tantes repercussions que fa que moltes vegades arribi a ser contradictori. Atenció, quan parlo d’amor no parlo d’estimar a un amic o amiga com a tal sinó d’estar enamorat d’una persona, aquesta situació et comporta tants sacrificis i tants problemes que fins i tot ens qüestionem: per què estar enamorat si no es fa més que passar-s’ho malament i patir? Doncs aquesta pregunta és tan complicada de respondre que a vegades ens la deixem de preguntar.

A la vida hi ha coses que es decideixen, altres que no, estar enamorat és una de les segones i tot i així ho acceptem, ens resignem i ens martiritzem per ella. Una de les coses que veig que comportar estar enamorat és renunciar, renunciar a què? Doncs principalment a la nostre personalitat, podem deixar de ser com som i ser un altre, així ella ens acceptarà i anirem tallant membres del cos que ens feien ser diferents per a ser uns altres, quan estem enamorats som una altre persona. Després també renunciem a fer activitats que ens agradaven per ella, acabem mirant les coses que ella mira a la televisió, freqüentant els seus llocs habituals, deixar d’anar a mirar pel•lícules d’acció, anar a mirar pel•lícules que li agraden a ella i altres coses que sembli que al final coincidiu en tot. També renunciem als amics, deixem d’estar amb ells per estar més temps amb ella, surts de festa i potser ets l’únic que va allà on estar ella però tu hi vas sol, amb la sorpresa de tirar-te a la piscina per trobar-la i veure-la.

Tot això m’he preguntat la raó principal i crec que l’he trobada. Ens importa una merda canviar de personalitat si l’objectiu és que ella ens accepti i poder estar més temps amb ella, fem les mateixes activitats i l’intentes seguir a tot arreu per així trobar-la i poder estar més temps amb ella, renuncies a les amistats i vas amb ella trobant-te sol a un lloc ple de gent perquè saps que la trobaràs i vols estar més temps amb ella. Per què estar més temps amb ella? Doncs perquè quan estàs amb ella el temps passa diferent, perquè cada minut al seu costat et sembla tan valuós com l’últim de la teva vida, perquè només el veure els seus ulls ja li dones més importància a la teva vida. Cada segon que estàs al seu costat transforma tots aquells patiments, tot aquell malestar, en un plaer i una alegria inexplicable i això et fa sentir feliç donant-li un sentit a la vida. No saps per quina raó el simple fet d’estar al seu costat ja és un triomf, no vols res més, només seure, mirar-la, veure-la com et somriu i després pensar en aquests petits moments com batalles guanyades tot i sabent que la guerra està perduda.

PD: posaré un poema que trobo molt adequat al text:

Adéu estiu!

Avui per acabar els dies de vacances hem fet una ruta no gens lleugera per poder descansar i dormir tranquils. És la culminació de les vacances d’estiu per a molts, per a mi ha estat un bon final d’un bon estiu en el que m’ho he passat d'allò més bé.

Toca tornar a la realitat, posar els peus a terra, començar amb una altre rutina, amb nous ambients i amb noves persones, però sense deixar de recorda a aquelles bellisimes persones amb les que has passat durant tant de temps aquest estiu. Aquells amics que han fet que un estiu infernal es convertís en una màgica nit d’estiu sota la lluna, prenent la fresca i deixant passar el temps fins les altes hores de la matinada.

PD: Ara hi ha un projecte pendent (el famós inter-rail). El meu objectiu al proposar aquest viatge per l’any vinent era fer un viatge per algun lloc d’Europa i així trobar una excusa per trobar-nos durant l’any fent així que els fils de la relació no es trenquessin, després també havia proposat al viatge de mode a que fos un preludi de diferents viatges futurs (però això ja es veurà més endevant).

A més, anant junts enfortiríem relacions i la teranyina seria ja intrencable. Fins l’infinit i més enlla! Sé que encara continua sent massa aviat per parlar del tema, tot just acabem l’estiu 2008 i aquest ens està parlant de l’any vinent us estereu dient. Doncs Sí! perquè el vull fer i la primera cosa seria buscar els llocs on ens faria gràcia anar i qui seriem, dic això últim perquè veig a gent no gaire convençuda.

Desitjo un bon començament de carrera al 50 % dels autors (Ori i Eugeni) i a també a la Sandra, Moni, Clara, Diana i Cate (que no sé si comença demà).

la cançó de l'estiu

Si per alguna cosa s'ha caracteritzat l'estiu d'enguany ha estat per la seva falta d'un himne, un ritme fàcil, una lletra enganxadora, parlo és clar, de la cançó de l'estiu. Davant aquesta pèrdua dels valors que antigament ens unien vull proposar-ne una que m'ha agradat força. Proposeu les vostres cançons de l'estiu! (els membres del blog podeu modificar el post i introduir-hi la vostra petició, la resta podeu inserir el link en els comentaris).




si senyor! la casa azul, els freaks que es van inventar la mítica "amo a laura"

odio les comptes d'internet!

I tot hi així me n'he creat una a youtube. Be doncs això, que tinc una compte nova on penjaré vídeos fets per a mi (així dels cutres amb Movie Maker) o d'aquests universitaris que estan tan de moda.


Crec que per ser el primer vídeo no està malament, potser una mica repetit (sobretot algunes fotos) però la intenció és el que compte (i ja sabeu que odio fer-me una compte d'internet).

A part d'això, també us posaré un conte del Jorge Bucay.

Solo por amor:
Camino por mi camino. Mi camino es una ruta con un solo carril: El mío. A mi izquierda, un muro separa mi camino del camino de alguien que transita a mi lado. De vez en cuando en esta pared inmensa veo un agujero, una ventana, una hendidura... Un día, mientras camino, veo aparecer del otro lado del muro una figura que transita a mi ritmo en mi misma dirección. La miro: es una mujer hermosa. Ella me mira. La vuelvo a mirar. Le sonrío, me sonríe. Un momento después, ella sigue su camino y yo me apuro. En la siguiente ventana me detengo un minuto... Cuando ella llega,nos miramos a través de la ventana, del agujero... Le digo con señas lo mucho que me gusta. Me contesta con gestos... creo que me entiende... y continúo mi camino. Empiezo a correr con la vista clavada en el muro. De pronto la veo, está esperándome... Le hago un gesto, ella me devuelve un beso en el aire y sigo caminando... y la vuelvo a ver. Es ella todo lo que necesito.

Quiero pasar al otro lado del muro pero la puerta es muy estrecha. Paso una mano, paso un hombro, hundo un poco el estómago, me retuerzo un poquito sobre mí mismo, casi consigo pasar mi cabeza... pero mi oreja derecha se atasca. Empujo. No hay forma, no pasa y no puedo usar mi mano para retorcerla porque no podría poner ni un dedo allí. No hay espacio suficiente para pasar con mi oreja. Tengo que tomar una decisión (porque mi amada me espera, porque es la mujer con la que soñé toda mi vida). Saco una navaja del bolsillo y, de un solo tajo rápido, me atrevo a darme un corte en la oreja para que que mi cabeza pase por la puerta. Y lo consigo: mi cabeza pasa. Pero ahora es el hombro el que se queda atascado. La puerta no tiene la forma de mi cuerpo. Hago fuerza. Mi mano y mi cuerpo han pasado, pero mi otro hombro y mi brazo no pasan... Ya nada me importa así que, tomo impulso y fuerzo mi paso por la puerta... Ya casi estoy al otro lado. Justo cuando estoy a punto de terminar de pasar, me doy cuenta que mi pie derecho se ha quedado enganchado al otro lado. Por mucho que me esfuerzo no consigo pasar. No hay forma. Estoy casi al alcance de mi amada así que agarro un hacha y, apretando los dientes, doy el golpe y desprendo la pierna.

Ensangrentado, a saltos, apoyado en el hacha y con el brazo desarticulado, con una oreja y una pierna menos, me encuentro con mi amada.
- Aquí estoy. Por fin he pasado. Me miraste, te miré, me enamoré. He pagado todos los precios por tí. Todo vale la pena en el amor y la guerra. No importan los sacrificios, valían la pena si era para encontrarse contigo, mi amada.

Ella lo mira mientras se le escapa una mueca...
- Así no, así no quiero... A mí me gustabas cuando estabas entero.