És un boli sense tinta,
és un home sense vida,
Inútil, tot fútil
amb existència aparent.
I què és el vent?
Fressa moguda que no pensa.
Notes i sents la persona
quan el seu cos raja sang,
escalfa la mà.
I quan la tens ben a la vora
bon Karma desprèn,
es converteix en el batec.
Si notes la mort,
és un cos que no camina,
és la pàgina del llibre
buida i groguenca, malalta.
Diga’m tu, què tens?
Un tronc corcat dintre la ment.
El boli que mori.
Aprofita l’alegria,
abraça fort la Divina!
3 comentaris:
Ja saps que no sóc bó amb això de la literatura... però la primera estrofa trobo que t'ha quedat de conya (suposo que deu ser per la figura del boli sense tinta).
jeje merci uri, la veritat és que és l'única estrofa que es salva. Crec que el conjunt del poema és bastant inconèx en un primer moment, el fil conductor és molt poc visible a primer cop de vista, però és el que té la meva ment...
Bé crec que a hores d'ara ets més visible en ment que en cos...
Publica un comentari a l'entrada