Conversa de Messenger amb Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat-Papasseit ha dit a les 00:13:

· U_U
· l'♥
· sap que la vida sempre és una festa
· ...

El passat dilluns dia 14 em vaig dirigir a la Biblioteca Jaume Fuster per tal de dinamitzar el que es pot anomenar "el trident cultureta estival contra l'avorriment", consistent en una lectura, un audio i un audiovisual.
Pel que fa a l'audio: La terra és plana (2004) de Quimi Portet, encara no m'he molestat a escoltar-lo i demà, és a dir avui, l'he de tornar a la biblioteca. Deu ser que entre l'Spotify i els milers de Myspace que sense voler visites diàriament el consum musical distret acaba predominant davant el ritual de posar un disc compacte i deixar que la música penetri dins teu. A vegades un té la sensació que allò que està escoltant, pel fet d'estar fent mil i una coses simultàniament, acaba sent aigua que cau sobre una superfície no porosa (i quina metàfora barata que m'acabo d'empescar).
El llibre és A la carratera, el clàssic de la literatura nord-americana de Kerouac que en la meva opinió ha arribat tard a les meves mans i que estic gaudint com un nen amb sabates noves. Res a dir sobre el llibre, senzillament genial, espontani, trencador, inquiet, beat...
La pel·lícula que vaig emportar-me de la biblioteca té més complicacions, a nivell personal vull dir. No sé ben bé per quina raó vaig triar un film de l'any 1925, una adaptació del Tartufo de Molière dirigida per F.W.Murnau, més conegut per ser el creador de la, en el seu moment terrorífica i avui en dia (crec jo) delirant, Nosferatu (1922). La història en si no és altre cosa que una lliçó de nivell elemental sobre la confiança cega, i d'aquí no passa. A nivell formal destaca el recurs consistent en utilitzar una pel·lícula dins la mateixa pel·lícula per tal de transmetre el missatge moralitzant, d'allò més còmode pel protagonista. I parlant de pelis, haig (hem!) d'anar a veure Inglorious Basterds, qui s'apunta?

"Guai" potser podré viure algun salt quàntic

...

Il·lusionar-se amb una cosa que has aconseguit per mitjans que no són els propis, sense haver-hi un esforç dedicat darrera, és difícil. Il·lusionar-se i intentar, mitjançant l’esforç propi, aconseguir quelcom tampoc és fàcil si no es confia en les pròpies capacitats. Sense conèixer les limitacions i els punts forts de les pròpies capacitats tot projecte sembla massa complex, sembla massa arriscat posar les teves il·lusions quan desconfies profundament en la compleció del projecte. Creure conèixer les teves capacitats i pensar que aquestes no tenen cap punt fort en concret és encara pitjor. Abortes qualsevol intent d’embarcar-te en qualsevol projecte mínimament ambiciós, car no creus que et porti enlloc simplement perquè no confies en tu mateix, en què el puguis completar. És dur, també, pensar que estàs vivint sense cap intenció en concret, creient que les coses les fas per inèrcia. Has pres camins que són plans, fàcils de recórrer però que, o et porten a una fita que està molt lluny, o són simplement trams intermitjos per indecisos amb molts desviaments cap a destinacions diverses, però que vas recorrent sense parar la teva vista en cap, esperant que miraculosament arriba a un desviament on al cartell posi que és especialment per a tu i que també t’expliqui el perquè és per a tu en lletres ben grans.

Bàsicament sents que has escollit unes fites altres t’han dit que potser et van bé. Sempre penses que això és un pas intermig cap a quelcom més apropiat per tu i que ara és el moment d’esperar a veure si arriba allò que realment t’interessa o més encara… t’il·lusiona! Òbviament això ho fas sentat a la butaca de casa teva, pensant molt i fent poc.

Busques on invertir la suposada il·lusió que portes inexplotada dins, però primer vols resultats per no errar la teva elecció. Els pocs resultats que has obtingut han estat “regalats”. Els menysprees. No t’esforces en obtenir altres resultats perquè no estàs d’obtindre’n res. Et desil·lusiones encara més perquè no estàs fent res que t’il·lusioni. Segueixes caminant sense rumb definit, donant tombs com cavall sense ulls. Et resignes. “Aquest món no m’ofereix oportunitats que em siguin adequades”.

Acabes el viatge mental on l’has començat, a la butaca de casa teva. Has conegut millor el teu voltant, però no ho inverteixes en més que altres preguntes i encara més dubtes.

P.S. Com a conjunt no té gaire sentit, i l'expressió i la redacció, doncs el mateix.

Ja som setembre!!!

Cuenta atras para la vuelta al cole.


Corticoles!!!


Fascicles de promoció rancis que omplen els quioscos i que l'únic que fan és barrar-te el pas als carrers i omplir hores de publicitat.

Anuncis de motxilles, bolis, tissores, gomes, és genial és maped!




A punt per tornar a començar? però abans!! el video de l'any!!