Em desperto, entren petits rajos de llum per un finestral estret i sense vidre. Dormia tenint a sobre només un caftà gruixut. A sota del meu cos, una fi matalàs, en contacte directe amb el terra. L’aire era fresc i sec. A sobre de la capçalera del llit penjava un crucifix, un fi treball d’ebanisteria. Les parets eren de pedre sense polir, pel terra es podien veure galledes de fusta i alguns estris per treballar el camp. Era per a mi una sensació quant menys estranya. La nit anterior havia anat a dormir al meu llit, havia posat la radio per escoltar una mica de música instrumental, havia tingut algun pensament no gaire positiu, però sense gaire dilació vaig adormir-me pensant que al dia següent tocaria tornar a la rutina. No obstant, ara em trobava en una habitació desconeguda, poc més que austera, però tot i així no van fer acte de presència ni el sentiment de pànic, ni d’angoixa, ni d’incomoditat, ni d’un llarg etcètera d'emocions que m’havia acostumat a tenir en el dia a dia.
Donada la meva nova situació en el mateix món de sempre, però en un indret encara desconegut, vaig aventurar-me a sortir, i comprovar quins canvis més havien succeït. Vaig obrir una pesada porta de fusta reforçada amb dues peces d’acer en posició horitzontal. L’habitació que estava a l’altra banda era, si fa no fa, de la mateixa mida que el dormitori d’on acabava de sortir. Hi havia un escriptori, una prestatge amb llibres, diverses icones penjades, i un petit altar per fer missa, amb dos bancs davant. A sobre de l’escriptori, un tinter, una ploma d’ocell, una Bíblia i uns papers sense res escrit. Just davant de la porta que donava accés al dormitori hi havia una altra, per les escletxes de la qual podia veure entrar claror de l’exterior. Potser ja havien passat vint minuts d’ençà que m’havia despertat, era hora ja de sortir i situar-me en un lloc aproximat dins del meu mapa mental del món.
Cel blau, el sol amb la seva llunator pròpia d’un matí de primavera, un camí enfangat, senyal de què havia plogut la nit anterior, que baixava sinuosament seguint el perfil de la muntanya, i un petit prat alpí davant de l’entrada. Vaig donar unes passes cap endavant, vaig girar cent vuitanta graus sobre mi mateix i vaig trobar-me de cara un edifici que immediatament vaig identificar com una ermita. Era senzilla, un arc que definia l’entrada, un campanar que no superava l’alçada d’un edifici de dues plantes d’un barri residencial. A la dreta hi havia un hort, que incloïa un petit hibernacle. Vaig veure-hi plantades cebes, un pomer, un filera de plantes de meduixa i més o menys la meitat de l’hort l’ocupaven les patateres. Dins de l’hibernacle, tal i com esperava, em vaig trobar amb tomàquets. Vaig tornar a sortir, i a un racó vaig trobar-me una una estructura metàl·lica, perfecte per criar-hi cogombres, però ningú s’havia preocupat de plantar-los-hi. Vaig anar a la part posterior de la construcció, hi havia un pou amb un mecanisme hidràulic per extreure’n aigua. Seguint amb el camí al voltant de la “meva” ermita a l’ala dreta vaig trobar adosat a l’edifici un corral. Vaig afinar la meva oida i vaig sentir el que semblaven ser gallines. Un cop a l’interior del corral vaig comprovar que així era, i que en un racó apartat hi havia un porc adormit. A una estança contigua, pinço per alimentar tot aquest bestiar, cosa que em provocà un cert alleujament, tot i que no tindria prou amb allò per a més d’un mes.
Ara que ja havia m’havia situat, vaig sentir la necessitat d’expressar per escrit tots els canvis que havia experimentat. Vaig entrar, i vaig assentar-me davant del senzill escriptori. Els pensaments fluien amb facilitat, i l’escriptura resultava natural i alliberadora. Poc després vaig decidir mirar els llibres dels que disposava. Tots clàssics de la literatura, des de els autors grecs, fins els personatges més destacats del s. XX. Recordava d’abans que la lectura d’alguns d’ells no havia estat especialment fructuosa, molts cops ni els vaig arribar a finalitzar. Però la meva nova situació em proporcionava el temps i les circumstàncies, en general, necessàries per poder-ne treure un profit força més gran.
Vaig pensar en què seria el que m’ocuparia en aquest indret apartat de tot allò que fina aquell moment semblava imprescindible, inseparable de mi. Però el sentiment de calma un cop més va propiciar que el meu pensament fos clar i precís. Una ocupació a llarg termini podria ser la reparació dels desperfectes que vaig observar mentre examinava la meva nova casa. Una altra, la lectura i estudi dels llibres que havia trobat a l’interior, fins i tot de la Bíblia, que fins aquell moment havia pràcticament ignorat. A més curt termini, o fins i tot com a rutina, cuidar el bestiar, l’hort, i millorar-lo, car no era clar que pogués sobreviure un dur hivern alpí sense ampliar allò existent.
Realment, no calia més que allò, aquell petit microcosmos, per viure una vida contemplativa, plena, i agraciada. No era ressignació, era acceptar una missió també, però a una escala molt més reduida, sense la megalomaníaca tendència que se t’emportava i t’obligava a fer cada cop més coses, més de pressa. Cada cop consumia més la persona, més necessitava d’algú molt proper, sempre buscant moments per alliberar tensions, sempre fent, poques vegades observant.
