Poema Visual

Simple, però revelador

entre cards

Feia molt que no escribia un poema a aquest blog i m'ha donat la gana penjar aquest:

Els núvols, el camí,

tot té el seu transcurs,

i jo parat.

Volen els ocells fora les gàbies,

Giren els planetes al voltant dels estels,

I jo parat.

Creixen els arbres al meu costat,

Avancen els animals al pas,

I jo parat.

El rellotge fa tic-tac,

I jo parat.

La vida, i jo

La mort.

poema d'aquells que fa molt que no poso

És un boli sense tinta,
és un home sense vida,
Inútil, tot fútil
amb existència aparent.
I què és el vent?
Fressa moguda que no pensa.

Notes i sents la persona
quan el seu cos raja sang,
escalfa la mà.
I quan la tens ben a la vora
bon Karma desprèn,
es converteix en el batec.

Si notes la mort,
és un cos que no camina,
és la pàgina del llibre
buida i groguenca, malalta.
Diga’m tu, què tens?
Un tronc corcat dintre la ment.

El boli que mori.
Aprofita l’alegria,
abraça fort la Divina!

el petó

Temps imprecís
dits que toquen dits
petits com són, els cinc

Temps imprecís
sorgit del neguit
emergeix de llavis fins

Temps imprecís
segell de candor
que espera amb delit

m'ofegues

Arbres il•luminant
petits racons perduts
que entristeixen la ciutat.

Or emboirat travessant parets,
una penombra sorollosa atordeix
el meu camí cap a l’infinit.
L’asfalt del meu cor m’ofega el pit.

Estic cansat de viure entre muntanyes fabricades,
camins de betum i llums artificials.
Qui és capaç de viure la tristor?
el ciutadà interior ha mort.

Pd: be, a causa de la meva raxa d'inspiració em surten poemes com bolets, alguns seràn bons, altres no tan(això ja ho decidirà el lector)però tots estan fets amb el mateix amor i sentiment

Qui no recorda aquells vespres

Qui no recorda aquells vespres,
silenciosos i freds com les pedres,
on només la llar i la gent
poden escalfar l’hivern.

Qui no recorda el pessebre
on Jesús acabat de néixer
somriu
quan el pixaner fa un riu.

La neu a fora,
les persones a dintre,
a arribat l’hora
de que cantem a ritme.

Festa, familia i fortuna,
la que hem de celebrar
tots al voltant de la cuna.
gaudí toca ara.
L’hivern i el Nadal
venen quan més cal.


Bon Nadal a tothom i estudieu tant o més que jo

Una tirada de dados nunca abolirá el azar

Benaventurats sigueu,

Discover Marlango!

LA TUMBA DE EDGAR POE


Como la eternidad lo transforma en Sí mismo
El poeta se yergue con la desnuda espada
Sobre un siglo aterrado por el que fue ignorada
La muerte que triunfaba en esa voz de abismo.

Vil sobresalto de hidra que al ángel oyó dar
Al habla de la tribu un sentido más puro,
En voz alta anunciaron el bebido conjuro
De una negra mixtura en un innoble mar.

La tierra sea hostil, la nube nos repruebe,
Si no esculpe con ellos nuestra idea un relieve
Que la tumba de Poe de su belleza invista.

Mole calma caída de un cataclismo oscuro,
Que este granito muestre para siempre su arista
A los vuelos de la Blasfemia en el futuro.


Stephané Mallarmé.
(títol també del poeta)


Sé que és molt fàcil copiar coses i fer entrades com a xurros, però hi ha tantes coses belles ja fetes i que desconeixem que no puc evitar dubtar que quelcom fet per mi pugui arribar a igualar res d'això.

com ser un mateix?

Avui a psicologia se'ns ha plantejat aquesta pregunta i nosaltres encara amb més valentia n'hem plantejat d'altres, tot això ha servit per fer-me pensar. Quantes persones saben com son elles mateixes? Realment sabem com és cadascú? Ens coneixem tant com per definir-nos nosaltres mateixos? Perquè hi ha gent que no s'accepta tal com és? Etc. Un regitzell de qüestions que em passaven pel cap.

Bé no tot és psicologia, la vida és molt més! per això volia seguir amb la meva linea artística, un poema que vaig fer un dia mentre cagava (què extrany).

presoner interior

Les cadenes el tenien pres,
el cabell li havien tallat
i tot havia perdut pes.

L’aurèola que produïa
s’havia esvaït, no feia por.
Estava sol mentre plovia.

La ràbia interior
li va sortir amb un crit
que va sentir tot lo món.