Es viu tot per dintre

Es viu tot per dintre, l’aparença externa és d’una fusta jovenívola però en realitat aquesta fusta està corcada pel pas del temps, de les experiències viscudes ningú en parla. Tot son secrets interiors que es porten per dintre, ens crema la nostra pròpia veritat, ens costa treure’ns la cuirassa als quatre, ningú se’n salva. A l’hora de sopar l’única veu que se sent és la de la televisió o de tant en tan la meva mare treu els mateixos temes de sempre, l’única cosa que sembla relacionar-los entre ells, la feina i el seu safareig personal. He sentit a parlar molts noms de companys de la feina i potser en total n’he vist en els meus propis ulls una quinzena. Després hi ha el meu germà, un ésser insòlit, no parla, no diu res, sembla una pel•lícula dels anys vint, és a dir muda. Ara bé, quan parla, quan se li fa una pregunta que s’ha de contestar amb quelcom més que un sí o un no sembla que l’ofenguis, sembla que hagis fet una intromissió en la seva vida i et contesta violentament que el deixis en pau i que no t’importa el que ell pensi sobre el tema en qüestió. Sembla que com si la seva vida fos un secret innombrable i intocable on ningú, només que ell, hi pot intervenir.

Ara mateix, davant d’aquest panorama familiar alguns opinarien que no n’hi ha per tan que a casa seva és pitjor i d’altres dirien el contrari. Tanmateix davant aquest panorama, que pel meu punt de vista és desolador, hi ha una cosa que ens uneix i és ni més ni menys que l’esport i més concretament el Barça, sembla com si fos l’únic tema de conversa comú, és l’únic tema el qual tots participem a l’hora de comentar, que tots ens reunim i el que és més trist, que malgrat haver acabat el partit del Barça encara és tema de conversa, això és el que em mata realment. Com pot ser que l’únic tema de conversa sigui el Barça? Com pot ser que jo hagi de marxar a mirar un programa de cultura i la família estigui veient un partit? Com pot ser que no pugui compartir les meves inquietuds artístiques amb ningú de la família? Dic artístiques perquè són les més divulgades, perquè si parlo d’altres inquietuds em prenen com un boig.

Un altre aspecte que em preocupa és la vida passada dels meus pares, la meva mare no sé si té molta essència, però pel que fa al meu pare només el fet d’haver-se casat i després separar-se i tornar-se a casa, això ja fa que el seu passat sigui més interessant a primera vista. Mai parla d’aquell tema, a compte gotes explica anècdotes per contextualitzar-te de quan està parlant i poc més, és el seu tema tabú personal. Parlant de temes tabú, crec que això és el que fa que la casa a l’hora dels àpats sigui tan silenciosa, tenim els nostres temes tabú i no tenim suficient confiança com per desemmascarar-los.

Estic segur que si la meva mare no hagués pressionat tan al meu germà ell seria més obert i hi hauria més confiança, si ella m’hagués donat un vot de confiança quan el necessitava segurament a l’hora de sopar li preguntaria a alguns dels presents quina vida espiritual tenen, ara estic segur que la resposta per part d’alguns seria zero, l’únic que m’ha demostrat una mica de vida espiritual és el meu pare i la seva devoció per anar a Montserrat, o serà perquè la seva dona es diu així i per ell és una altre manera de conquistar-la? no ho sé, l’únic que sé és que a casa meva el cosmos segueix un ordre i unes pautes a seguir i crec que no canviarà mai.

La vida segueix, el meu germà continuarà mirant els programes de futbol per aïllar-se i trobar-se en el seu món, la meva mare continuarà sent una persona irracional que fa actes com a tal que mai s’acabaran d’entendre perquè ella no dona explicacions, el meu pare continuarà amb els seus temes i jo, ara em toca a mi, ara en el següent paràgraf em tocaria parlar sobre mi.
Jo continuaré la meva vida de mediocre poeta imperfecte, observant la meva realitat sense fer res per millorar-la, perquè això és el que em caracteritza que parlotejo i parlotejo però a l’hora de la veritat sóc una persona inactiva, penso tan que l’hora d’actuar ja se m’ha passat. Estic immers dintre la meva bombolla d’intel•lectualitat adolescent, fent veure sempre, demostrant quelcom als demés que realment no sóc. M’enganyo a mi mateix, només vull ser reconegut i vull brillar entre la multitud, vull ser diferent i l’única forma que he trobat és fent veure quelcom als altres i amagant-me dintre les llàgrimes de la tristesa desoladora que m’envolta, visc en una penombra que ni el més valent ni fort en podria sortir, és una llosa que portaré durant tot el meu camí, és el pes del destí que m’ha fet ser així o les circumstàncies internes i externes que han fet que acabi sent així?

Pel que fa a dintre la família, em considero l’ovella negre perquè soc el rar, el que al néixer els meus pares van trencar els motlles, com va dir un dia el meu pare. Incomprès com la resta perquè ni expresso ni deixo expressar els sentiments ni els pensaments, però amb una diferència, que jo com a mínim sé que algú es preocupa de la situació en la que estem immensos.