El cafè no arribà amb puntualitat, tardà aproximadament uns deu minuts. El cambrer deixà el recipient amb poca traça sobre la taula fent un soroll més enllà del habitual i provocant el vessament del líquid amb la conseqüència d’acabar tacant la taula (el cafè no incloïa un plat, utensili pràctic en aquests casos). La cullera, com mai ningú hagués imaginat, ja estava dins la tassa. Quan el cambrer ja es dirigia altre cop darrere la barra el client aixecà el cap amb tota parsimònia i digué: escolta, que em portaràs el sucre? El cambrer assentí secament i en seguida es dirigí a la barra per agafar dos sobres vermells i portar-los-hi al client. Quan hagué fet l’últim trac s’aixecà, impassible, es dirigí al cambrer i amb la cara que posa algú a qui no importa que el cafè arribi tard, que li deixin barroerament, que no porti un plat, que la cullera ja estigui dins la tassa i que no porti el sucre li digué: em cobres, siusplau?
4 comentaris:
Jaja, una experiencia personal? No és tan fàcil servir cafés...tot i que li hauria d'haver posat el platet que al final és més fàcil porta-lo així.
No anavem a quedar pel febrer?
jaja si uri...però jo no he estat durant aquesta setmana...a partir d'ara podrem quedar quan us vingui de gust! el text és sencill i irònic, m'agrada
Força bo, i interessant
M'agrada molt.
Publica un comentari a l'entrada