dilluns, 31 de març del 2008

com ser un mateix?

Avui a psicologia se'ns ha plantejat aquesta pregunta i nosaltres encara amb més valentia n'hem plantejat d'altres, tot això ha servit per fer-me pensar. Quantes persones saben com son elles mateixes? Realment sabem com és cadascú? Ens coneixem tant com per definir-nos nosaltres mateixos? Perquè hi ha gent que no s'accepta tal com és? Etc. Un regitzell de qüestions que em passaven pel cap.

Bé no tot és psicologia, la vida és molt més! per això volia seguir amb la meva linea artística, un poema que vaig fer un dia mentre cagava (què extrany).

presoner interior

Les cadenes el tenien pres,
el cabell li havien tallat
i tot havia perdut pes.


L’aurèola que produïa
s’havia esvaït, no feia por.
Estava sol mentre plovia.


La ràbia interior
li va sortir amb un crit
que va sentir tot lo món.

5 comentaris:

Man in the dark ha dit...

Hmmm, interessant...
Jo crec que la persona és ella mateixa quan està en un moment límit, en un moment el qual s'ho juga tot, és llavors quan es veu la persona insertada dins el disc dur de cadascú.

I recorda les savies paraules de Martí Pujol: La cadena peretua gasta molta aigua.



MANINTHEDARK

Anònim ha dit...

doncs a mi em sembla molt interessant tot això de la classe de psicologia, encara que la psicologia i jo no anem juntes..

jo crec que sé com sóc i sovint em fa vergonya reconèixer certs aspectes de mi. I és que molts aspectes de la convivència fan que jo m'adapti com el camaleó, transformant aquelles cosillas canviables de mi, en d'altres de més viables.

en el poema t'has inspirat en algun aspecte de la funció de cagar?

Marcel Farran ha dit...

no dire res sobre la classe de psico pk m'he fartat de discutir,

sobre el poema dir que es pot relacionar amb el fet de cagar en certs aspectes: "tot havia perdut pes", "estava sol", "la ràbia interior li va sortir" ( a més en lletra de color marró!!!!).

parlant més seriosament tmb em fa pensar en una especie d'heroi de l'antigor, temps enrrere conegut per tothom i que ara és près del fat. Crida perquè recorda la gloria passada i li entren ganes de tornar a aixecar el vol o potser és la impotència de no poder-ho fer.

Anònim ha dit...

Ssssssssssssssssssssssssssssssi...

Marcel Farran ha dit...

com es nota k alguns no han fet literatura catalana ¬¬

i si aket anonim l ha fet no estava gaire atent

Compartir

Compartir