Després de mil peripècies aconsegueixo per fi publicar aquest post i no us enganyo si us dic que porto des del dijous passat (dia en que encara estava a Amsterdam) intentant postejar-lo. Aquest post tracta de manera totalment inconexa diferents impresions sobre el viatge.
El vent a la cara, el fred al cos, la gelor en l'aire, la pluja intermitent fent anelles en l'aigua del canal, el sol que s'entreveu, ara si ara no, entre núvols grisos evocant en l'ambient una llum suau, una escalfor reconfortant que asseca per moments els fluids gèlids que surten de les fosses nasals en un constant davallar.
Un cop a la setmana un cotxe cau a un canal d'Amsterdam.
L'eina assassina definitiva contra els turistes silenciosa i letal t'avisarà dos segons abans del cop amb un ring amb un acabat sec, el temps just per girar-te i veure com se't tira sobre. No he estat víctima encara del seu anar i venir, el que si se és que està allà fora i es conta per milers, li diuen bicicleta i si en veieu una i aconseguiu esquivar-la estigueu a la guait perquè cacen en grup i estaran sempre vigilant que, embadalit potser per la teva condició de turista o per una holandesa, creuis sense mirar. A Amsterdam no necessiten carteristes per fer la vida
impossible als turistes, a Amsterdam tenen les bicicletes.
S'ha tornat una rutina el treure's guants, gorra i altres vestidures amb finalitats d'abric al entrar i sortir dels llocs.
La gent camina recte, tenen clar allà on van i saben molt bé el que han de fer, així doncs no miraran pel bé d'un turista que pretén passejar, contemplar, admirar. No els culpo, tampoc jo tinc compassió quan, passejant per la rambla, m’entretinc envestint "gambes" "giris" "italians cridaners" "gabachos" etc...
Gran decepció al museu Van Gogh. Decepció i sensació de vergonya per haver de suportar els crits de col·lectius d’energúmens de procedència hispana, i és que ahir dimarts es va formar al museu Van Gogh una acumulació del que alguns considerarien cultura “ehpanyola” en estat pur.
dissabte, 22 de març del 2008
relats nòrdics
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Si, la veritat és que aquest post té una història llarga al darrera i, en part, és el responsable de la creació d'aquest nou blog.
Ara, entrant en el contingut del post, dir que el problema descrit en relació a les bicis és totalment verídic, snese ni mica d'exageració. En la meva visita d'aquest estiu a Amsterdam vaig comprovar en carn pròpia com és de perillosa l'acció dels ciclistes. Ho envaeixen tot, carrls bici, voreres i el traçat mateix dels carresrs, i el pitjor de tot, i és que segur que a aquesta gent no els fan controls ni d'alcoholèmia ni antidroga...
dir-te primerament que em sap molt greu aquest pobre cotxe que cada setmana ha d'aguatar les caigudes al canal, després dir-te que m'he fet del bicing, per tant ves amb compte amb el que dius de les bicicletes i per últim dir-te que unes de les meves raons fonamentades d'independentisme és la vergonya que fa anar a museus, països, edificis turístic on et trobes españols que fan el garrulu, l'energumen, el sòmines, en definitiva l'idiota
jajaja es divertit veure amb quina espontaneïtat descrius el viatge... Espero que malgrat les molèsties que tan causat les bicicletes hagis pogut descobrir la màgia que suposo que amaga amsterdam... M'han agafat ganes d'anar-hi, i això que ja les tenia...
Bé, amb aquesta curta aportació m'introdueixo com a comentarista en aquest nou blog, el qual tinc la sort de poder visitar.
ika
:)
Vull aclarir que m'ho vaig passar de conya i que val la pena anar-hi, encara que siguin tot impresions negatives ni de bon tros la ciutat no mereix ser visitada. i love XXX
(les tres creus corresponen a la bandera de la ciutat que consisteix en tres creus posades verticalment)
Publica un comentari a l'entrada