relats nòrdics

Després de mil peripècies aconsegueixo per fi publicar aquest post i no us enganyo si us dic que porto des del dijous passat (dia en que encara estava a Amsterdam) intentant postejar-lo. Aquest post tracta de manera totalment inconexa diferents impresions sobre el viatge.

El vent a la cara, el fred al cos, la gelor en l'aire, la pluja intermitent fent anelles en l'aigua del canal, el sol que s'entreveu, ara si ara no, entre núvols grisos evocant en l'ambient una llum suau, una escalfor reconfortant que asseca per moments els fluids gèlids que surten de les fosses nasals en un constant davallar.

Un cop a la setmana un cotxe cau a un canal d'Amsterdam.

L'eina assassina definitiva contra els turistes silenciosa i letal t'avisarà dos segons abans del cop amb un ring amb un acabat sec, el temps just per girar-te i veure com se't tira sobre. No he estat víctima encara del seu anar i venir, el que si se és que està allà fora i es conta per milers, li diuen bicicleta i si en veieu una i aconseguiu esquivar-la estigueu a la guait perquè cacen en grup i estaran sempre vigilant que, embadalit potser per la teva condició de turista o per una holandesa, creuis sense mirar. A Amsterdam no necessiten carteristes per fer la vida
impossible als turistes, a Amsterdam tenen les bicicletes.

S'ha tornat una rutina el treure's guants, gorra i altres vestidures amb finalitats d'abric al entrar i sortir dels llocs.

La gent camina recte, tenen clar allà on van i saben molt bé el que han de fer, així doncs no miraran pel bé d'un turista que pretén passejar, contemplar, admirar. No els culpo, tampoc jo tinc compassió quan, passejant per la rambla, m’entretinc envestint "gambes" "giris" "italians cridaners" "gabachos" etc...

Gran decepció al museu Van Gogh. Decepció i sensació de vergonya per haver de suportar els crits de col·lectius d’energúmens de procedència hispana, i és que ahir dimarts es va formar al museu Van Gogh una acumulació del que alguns considerarien cultura “ehpanyola” en estat pur.