Hotel Florida disposa de gimnàs per als seus hostes

[Entrada publicada originalment a Hotel Florida] Sempre recordaré les paraules que em digué un professor de literatura catalana un tan estrambòtic mentre sortíem de la classe després d'haver fet l'examen de la seva assignatura: "escriure és com anar al gimnàs -deia- si entrenes amb constància, bé, però, en el moment que no exercites i deixes passar el temps, costa molt recuperar allò que havies aconseguit". Aquestes paraules varen coincidir de forma casual amb la meva visita més o menys constant al gimnàs del barri, així que vaig poder reconèixer fàcilment el que deia a través de la meva experiència. Des de llavors sempre he procurat escriure amb regularitat, aquí i allà, ara una història, ara un assaig... Per sort meva la carrera d'Humanitats m'ha brindat durant quatre anys l'oportunitat d'enfrontar-me al paper en blanc dia sí, dia també. Així doncs, qualsevol pràctica o treball m'obligava a exercitar els bíceps gramaticals o el tronc superior lèxic. Depenent de l'extensió del treball i el temps que disposava per realitzar-lo em preparava un horari on predominaven exercissis de resistència, si el treball era llarg però disposava de temps, o de força explosiva, en aquells casos en què el temps se'm tirava a sobre malgrat l'extensió no fos gaire preocupant. Sobretot en aquest últims exercissis vaig ser temptat pel dopatge: què és més fàcil que apropiar-se d'allò que un altre ha escrit i presentar-ho com a propi? Tanmateix, inflar un escrit a base de pastilles i pols màgica mai va ser una opció. Ara bé, la carrera ja arriba al seu final i malgrat encara em quedin pàgines per escriure abans no em pugui auto nomenar humanista, començo a veure que durant els anys pròxims no disposaré d'un lloc tan idoni com ho va ser la universitat per posar en pràctica l'escriptura, ja sigui acadèmica o creativa. És per això que emprenc una altre aventura bloguera. Bloguer? Blogueriana? No, massa verdaguerià. Blogueril? Uf, castellanisme. Vaja, caldrà que m'apunti a un gimnàs.