"lo juras por el blog!?"

Bonica frase, oi? lo juras por el blog?! està manllevada de la pel·lícula Juno (pel·lícula que ja he vist cinc cops, superant així a El retorno del rey o El gran lebowsky) he pensat que quedava bé com a títol i pels que no sàpiguen pk jurar doncs ja ho saben.

Aquest viatget m'ha donat per tot, i per tot també s'inclou escriure, així que...:

No li va costar prendre aquella (precipitada, encara que ell no ho veia) decisió. Només va haver d’agafar les claus i sortir per la porta, tota la resta li era igual. Sentia que es deixava alguna cosa, al principi va creure que es podria tractar d’alguna espècie de sentiment de culpa traïdorenc que intentava retenir-lo, ho descartà i s’acabà decantant per un simple però no menys important: no li he deixat menjar al Montalbano! El Montalbano era el seu gat, pujà a omplir-li el plat, al principi va pensar que seria millor endur-se’l però s’ho repensà al pronosticar la reacció de la seva dona davant tal pèrdua (era un bon home si pensem que, mentre abandonava la seva esposa, es va a parar a pensar sobre qui es mereixia la custodia del gat, o potser era que, senzillament, li feia nosa). Ara si que estava tot enllestit, ja res el retenia allà, baixà per les escales a corre-cuita mentre feia plans de futur, es parà de cop i aixecà el cap de sobte. Amb sorpresa va recordar que, abans d’haver pres aquella (precipitada, encara que ell no ho veia) decisió s’estava preparant una lasanya i l’havia deixat gratinar al forn. De poc que no s’incendia la casa! El fum ja havia ennegrit el marbre de la cuina i la feina va ser seva per netejar aquell merder. En haver acabat s’estirà al sofà cansat i obrí la televisió, era un diumenge per la tarda (el pitjor dia i hora per decidir fugir de casa) i la programació no passava de pèssima, es quedava en mera tele-porqueria. Passà el temps i quan els ulls se li havien tancat i la primera gota de baveta ja tacava el coixí estampat amb flors orientals ho recordà, s’aixecà de cop, agafà les claus altre vegada i sortí corrents del pis. Tornà a entrar, va apagar la televisió (feien un anunci sobre un cotxe imprescindible per viure plenament) i tornà a sortir. Ara baixava les escales més tranquil·lament però més segur que mai del que es proposava. Quan ja arribava a la porta que donava al carrer una veu el cridà des de l’entresol, s’atansà a la barana i mirà cap a munt: era la senyora Remei, el fugitiu pensà que estava perdut, perquè us feu una idea de com n’estava de perdut només cal saber que l’expressió “enrotllar-se com una persiana” era a la senyora Remei el que “més dolent que la tinya” a Jack l’esbudellador (per posar un exemple... si ho preferiu pot ser Adolf Hitler, però si simpatitzeu amb el moviment nacionalsocialista, pot ser Josef Stalin, i si sou comunistes, George Bush i així ens hi podríem estar fins demà perquè si alguna cosa sobra en la història són paios amb molt mala hòstia). Deixant de banda totes les xafarderies que li explicà la senyora Remei que ara descansava els braços amb passivitat sobre una escombra de fusta, el que més li cridà l’atenció va ser el missatge que la seva dona havia deixat per tal de fer-li arribar (és curiós ja que la dona preferí prescindir de post-its a la nevera, sabia que si el seu marit intentava sortir es toparia amb la Senyora Remei, la Veïna, una presència omnipresent i una ment omniscient, el Sino de l’escala i, amb aquestes qualitats, la persona amb més semblances a Déu que es pugui conèixer). El missatge consistia en dues paraules: pa i llet. Se li plantejà un dilema: enmig d’una fugida (precipitada, encara que ell no ho veia) es requeria l’abastament de certs queviures, sabia que el millor per tal d’alleugerir el procés de l’emancipació seria no fer cas del que li acabava de dir aquella Homoxefarderis, però també sabia que l’única manera de curar-se de culpa era complir amb la tasca domèstica, encara que fos l’última, així deixar-ho tot llest i no donar més motius a la seva dona per enfadar-se. Pujava amb un pack de tetrabrics de llet i dues barres de pa i encara no entenia com podia ser que es tardés tant en emprendre una fugida (precipitada, encara que ell no ho veia) per sempre. Ara restava pensatiu, assegut en una cadira del menjador. Reflexionava sobre el motiu d’aquella fugida: des de feia temps es portava malament amb la seva dona i ella ja li havia insinuat el divorci, estava ple de deutes i la seva carrera com ajudant de direcció en una cadena local no ajudava gaire, a més últimament freqüentava molt els bars del barri i ja batia rècords olímpics en la modalitat buidar ampolles per nit. Estava convençut de que si ho deixava per un altre dia no podria fer-ho i no tenia cap intenció de quedar-se un dia més. Altre cop s’aixecà, agafar les claus i... es parà un moment, es mirà la mà i veié el joc de claus: la del replà, la del traster, el clauer d’un Mickye Mouse (un clauer d’aquells que descobreixes un dia i que no pots arribar a recordar com ha anat a parar-hi) i la clau del pis. Aleshores ho va veure tot més clar: perquè carai agafava les claus si del que es tractava era de no tornar mai més!? Les deixà caure al terra i sortí. D’una batzegada tancà la porta i baixà les escales, ara ja no existia la possibilitat de donar marxa endarrere. Cridà un taxi (a casa conduïa la seva dona) el taxista li preguntà on volia que el portés i se’n adonà que encara no havia decidit on aniria. Tardà uns minuts en respondre: a l’aeroport.

pd: no és un relat amb moraleja (o almenys no és la intenció). Si voleu un final alternatiu m'ho feu saber i el tindreu.