m'ofegues

Arbres il•luminant
petits racons perduts
que entristeixen la ciutat.

Or emboirat travessant parets,
una penombra sorollosa atordeix
el meu camí cap a l’infinit.
L’asfalt del meu cor m’ofega el pit.

Estic cansat de viure entre muntanyes fabricades,
camins de betum i llums artificials.
Qui és capaç de viure la tristor?
el ciutadà interior ha mort.

Pd: be, a causa de la meva raxa d'inspiració em surten poemes com bolets, alguns seràn bons, altres no tan(això ja ho decidirà el lector)però tots estan fets amb el mateix amor i sentiment