Perdre el temps.

Quan de temps eh??? Per la temps que no vulgui perdre el temps, no hauria ni d'esforçar-se a seguir llegint, ja que escric per escriure i per que veieu que no he deixat el blog abandonat...
Quina emoció! aquest serà un dels pocs post que he escric sencer, obviament escriure no és el meu fort, encanvi alhora de buscar un cert flux d'informació ja se'm dona millor. Ara ja estava pensant en buscar alguna cosa divertida i posar-la per complemetar, ja que ja m'estic quedant sense idees. Tot i així no ho faré, ja que aleshores hauria de borrar lo que he escrit previament -encara esteu a temps de deixar de llegir... després no em culpeu de que heu perdut temps llegint les parides que vaig posant- Pensant-ho bé, jo tampoc hauria de estar aquí escrivint, hauria d'estar estudiant i intentant comprendre els secrets i memoritzant els secrets que amaga 1er de camins.
Mira, ja se m'ha ocorregut com allargar això una miqueta més, posaré una nova enquesta (Visca!!! feia temps que no s'en posava cap) a veure quan... de que faré la enquesta??? un tema interessant? una enquesta absurda? una enquesta per saber les vostres opinion?... Si??? ja ho sabeu? si, suposo que cap de vosaltres haurà fallat, i potser molts ja haureu vist l'enquesta abans de llegir aquest post o mentre llegieu que hi havia una enquesta (tot i posar no mirar abans del post "perdre el temps"), realment no sé que fareu... però ja ho sabré. Ara podeu mirar la enquesta si ho heu fet "correctament". A si havieu encertat que seria un post absurd, no? NOO??? -Jo (de joder/jopeta...), jo no podré respondre.
Aquest post quan es canvi la enquesta ja no tindrà sentit... per això faré que duri més del compte... com tampoc avisaré a ningú, ja que no li vull malícia a ningú (recordeu que llegint això no obteniu cap mena de benefici exceptuant matar el temps ("allò que tots intentem matar i que acaba matant-nos").
Bé doncs dient això ja acabo... ja m'he allargat prou i espero que almenys els que us heu arriscat a seguir fins el final us ho hagueu passat bé. Sigueu molt feliços!!!

cabòries i més cabòries

Quan creus que tot és meravellós, fantàstic i perfecte caus dels núvols i al aterrar veus que no, la perfecció és un concepte inventat per l'home que és impossible abastar-lo. Quan creus que has trobat la veritat, allò 100% real i objectiu et trobes que qualsevol persona et ve per darrera i et tira tota la teva teoria pel terra. La veritat existeix però amb percentatges del 50% o del 20%, no hi ha la veritat absoluta en lloc, no es pot simplificar les coses en vertader o fals, hi ha matisos.

Et penses que tot anirà malament però en realitat el futur és inesperat. Per això sempre tenim por al futur perquè tenim aquell sentiment d'inseguretat que ens envolta sense saber perquè. Quan vols anar amb pas ferm el terra comença a tenir irregularitats i quan vols anar amb precaució veus que tampoc era per tant, el terra s'endureix i es fa planer el camí de la vida.

PD: aquests pensaments em venen després de llegir-me uns textos sobre Descartes, la realitat dualista i l'error en que va caure Descartes quan deia "penso, doncs existeixo"

sóc i sé què sóc

embadalir

[s. XX; probablement format de la forma adjectival embadalit, dissimilació d'un embadadit, der. de badat per influx de delit]

v 1 tr Suspendre, la contemplació d'una cosa, l'ànim d'algú.

2 pron Restar amb l'ànim suspès en la contemplació d'alguna cosa.











(pd. Vicky, Cristina, Barcelona, dissabte?)

l'amor

L’amor que sento per ella és indescriptible, no hi ha cap paraula que pugui definir tot el que sento per ella, això és un Tòpic però no deixa de ser real. Per aquesta raó el sentiment de l’amor té tantes repercussions que fa que moltes vegades arribi a ser contradictori. Atenció, quan parlo d’amor no parlo d’estimar a un amic o amiga com a tal sinó d’estar enamorat d’una persona, aquesta situació et comporta tants sacrificis i tants problemes que fins i tot ens qüestionem: per què estar enamorat si no es fa més que passar-s’ho malament i patir? Doncs aquesta pregunta és tan complicada de respondre que a vegades ens la deixem de preguntar.

A la vida hi ha coses que es decideixen, altres que no, estar enamorat és una de les segones i tot i així ho acceptem, ens resignem i ens martiritzem per ella. Una de les coses que veig que comportar estar enamorat és renunciar, renunciar a què? Doncs principalment a la nostre personalitat, podem deixar de ser com som i ser un altre, així ella ens acceptarà i anirem tallant membres del cos que ens feien ser diferents per a ser uns altres, quan estem enamorats som una altre persona. Després també renunciem a fer activitats que ens agradaven per ella, acabem mirant les coses que ella mira a la televisió, freqüentant els seus llocs habituals, deixar d’anar a mirar pel•lícules d’acció, anar a mirar pel•lícules que li agraden a ella i altres coses que sembli que al final coincidiu en tot. També renunciem als amics, deixem d’estar amb ells per estar més temps amb ella, surts de festa i potser ets l’únic que va allà on estar ella però tu hi vas sol, amb la sorpresa de tirar-te a la piscina per trobar-la i veure-la.

Tot això m’he preguntat la raó principal i crec que l’he trobada. Ens importa una merda canviar de personalitat si l’objectiu és que ella ens accepti i poder estar més temps amb ella, fem les mateixes activitats i l’intentes seguir a tot arreu per així trobar-la i poder estar més temps amb ella, renuncies a les amistats i vas amb ella trobant-te sol a un lloc ple de gent perquè saps que la trobaràs i vols estar més temps amb ella. Per què estar més temps amb ella? Doncs perquè quan estàs amb ella el temps passa diferent, perquè cada minut al seu costat et sembla tan valuós com l’últim de la teva vida, perquè només el veure els seus ulls ja li dones més importància a la teva vida. Cada segon que estàs al seu costat transforma tots aquells patiments, tot aquell malestar, en un plaer i una alegria inexplicable i això et fa sentir feliç donant-li un sentit a la vida. No saps per quina raó el simple fet d’estar al seu costat ja és un triomf, no vols res més, només seure, mirar-la, veure-la com et somriu i després pensar en aquests petits moments com batalles guanyades tot i sabent que la guerra està perduda.

PD: posaré un poema que trobo molt adequat al text:

Adéu estiu!

Avui per acabar els dies de vacances hem fet una ruta no gens lleugera per poder descansar i dormir tranquils. És la culminació de les vacances d’estiu per a molts, per a mi ha estat un bon final d’un bon estiu en el que m’ho he passat d'allò més bé.

Toca tornar a la realitat, posar els peus a terra, començar amb una altre rutina, amb nous ambients i amb noves persones, però sense deixar de recorda a aquelles bellisimes persones amb les que has passat durant tant de temps aquest estiu. Aquells amics que han fet que un estiu infernal es convertís en una màgica nit d’estiu sota la lluna, prenent la fresca i deixant passar el temps fins les altes hores de la matinada.

PD: Ara hi ha un projecte pendent (el famós inter-rail). El meu objectiu al proposar aquest viatge per l’any vinent era fer un viatge per algun lloc d’Europa i així trobar una excusa per trobar-nos durant l’any fent així que els fils de la relació no es trenquessin, després també havia proposat al viatge de mode a que fos un preludi de diferents viatges futurs (però això ja es veurà més endevant).

A més, anant junts enfortiríem relacions i la teranyina seria ja intrencable. Fins l’infinit i més enlla! Sé que encara continua sent massa aviat per parlar del tema, tot just acabem l’estiu 2008 i aquest ens està parlant de l’any vinent us estereu dient. Doncs Sí! perquè el vull fer i la primera cosa seria buscar els llocs on ens faria gràcia anar i qui seriem, dic això últim perquè veig a gent no gaire convençuda.

Desitjo un bon començament de carrera al 50 % dels autors (Ori i Eugeni) i a també a la Sandra, Moni, Clara, Diana i Cate (que no sé si comença demà).

la cançó de l'estiu

Si per alguna cosa s'ha caracteritzat l'estiu d'enguany ha estat per la seva falta d'un himne, un ritme fàcil, una lletra enganxadora, parlo és clar, de la cançó de l'estiu. Davant aquesta pèrdua dels valors que antigament ens unien vull proposar-ne una que m'ha agradat força. Proposeu les vostres cançons de l'estiu! (els membres del blog podeu modificar el post i introduir-hi la vostra petició, la resta podeu inserir el link en els comentaris).




si senyor! la casa azul, els freaks que es van inventar la mítica "amo a laura"

odio les comptes d'internet!

I tot hi així me n'he creat una a youtube. Be doncs això, que tinc una compte nova on penjaré vídeos fets per a mi (així dels cutres amb Movie Maker) o d'aquests universitaris que estan tan de moda.


Crec que per ser el primer vídeo no està malament, potser una mica repetit (sobretot algunes fotos) però la intenció és el que compte (i ja sabeu que odio fer-me una compte d'internet).

A part d'això, també us posaré un conte del Jorge Bucay.

Solo por amor:
Camino por mi camino. Mi camino es una ruta con un solo carril: El mío. A mi izquierda, un muro separa mi camino del camino de alguien que transita a mi lado. De vez en cuando en esta pared inmensa veo un agujero, una ventana, una hendidura... Un día, mientras camino, veo aparecer del otro lado del muro una figura que transita a mi ritmo en mi misma dirección. La miro: es una mujer hermosa. Ella me mira. La vuelvo a mirar. Le sonrío, me sonríe. Un momento después, ella sigue su camino y yo me apuro. En la siguiente ventana me detengo un minuto... Cuando ella llega,nos miramos a través de la ventana, del agujero... Le digo con señas lo mucho que me gusta. Me contesta con gestos... creo que me entiende... y continúo mi camino. Empiezo a correr con la vista clavada en el muro. De pronto la veo, está esperándome... Le hago un gesto, ella me devuelve un beso en el aire y sigo caminando... y la vuelvo a ver. Es ella todo lo que necesito.

Quiero pasar al otro lado del muro pero la puerta es muy estrecha. Paso una mano, paso un hombro, hundo un poco el estómago, me retuerzo un poquito sobre mí mismo, casi consigo pasar mi cabeza... pero mi oreja derecha se atasca. Empujo. No hay forma, no pasa y no puedo usar mi mano para retorcerla porque no podría poner ni un dedo allí. No hay espacio suficiente para pasar con mi oreja. Tengo que tomar una decisión (porque mi amada me espera, porque es la mujer con la que soñé toda mi vida). Saco una navaja del bolsillo y, de un solo tajo rápido, me atrevo a darme un corte en la oreja para que que mi cabeza pase por la puerta. Y lo consigo: mi cabeza pasa. Pero ahora es el hombro el que se queda atascado. La puerta no tiene la forma de mi cuerpo. Hago fuerza. Mi mano y mi cuerpo han pasado, pero mi otro hombro y mi brazo no pasan... Ya nada me importa así que, tomo impulso y fuerzo mi paso por la puerta... Ya casi estoy al otro lado. Justo cuando estoy a punto de terminar de pasar, me doy cuenta que mi pie derecho se ha quedado enganchado al otro lado. Por mucho que me esfuerzo no consigo pasar. No hay forma. Estoy casi al alcance de mi amada así que agarro un hacha y, apretando los dientes, doy el golpe y desprendo la pierna.

Ensangrentado, a saltos, apoyado en el hacha y con el brazo desarticulado, con una oreja y una pierna menos, me encuentro con mi amada.
- Aquí estoy. Por fin he pasado. Me miraste, te miré, me enamoré. He pagado todos los precios por tí. Todo vale la pena en el amor y la guerra. No importan los sacrificios, valían la pena si era para encontrarse contigo, mi amada.

Ella lo mira mientras se le escapa una mueca...
- Así no, así no quiero... A mí me gustabas cuando estabas entero.

"lo juras por el blog!?"

Bonica frase, oi? lo juras por el blog?! està manllevada de la pel·lícula Juno (pel·lícula que ja he vist cinc cops, superant així a El retorno del rey o El gran lebowsky) he pensat que quedava bé com a títol i pels que no sàpiguen pk jurar doncs ja ho saben.

Aquest viatget m'ha donat per tot, i per tot també s'inclou escriure, així que...:

No li va costar prendre aquella (precipitada, encara que ell no ho veia) decisió. Només va haver d’agafar les claus i sortir per la porta, tota la resta li era igual. Sentia que es deixava alguna cosa, al principi va creure que es podria tractar d’alguna espècie de sentiment de culpa traïdorenc que intentava retenir-lo, ho descartà i s’acabà decantant per un simple però no menys important: no li he deixat menjar al Montalbano! El Montalbano era el seu gat, pujà a omplir-li el plat, al principi va pensar que seria millor endur-se’l però s’ho repensà al pronosticar la reacció de la seva dona davant tal pèrdua (era un bon home si pensem que, mentre abandonava la seva esposa, es va a parar a pensar sobre qui es mereixia la custodia del gat, o potser era que, senzillament, li feia nosa). Ara si que estava tot enllestit, ja res el retenia allà, baixà per les escales a corre-cuita mentre feia plans de futur, es parà de cop i aixecà el cap de sobte. Amb sorpresa va recordar que, abans d’haver pres aquella (precipitada, encara que ell no ho veia) decisió s’estava preparant una lasanya i l’havia deixat gratinar al forn. De poc que no s’incendia la casa! El fum ja havia ennegrit el marbre de la cuina i la feina va ser seva per netejar aquell merder. En haver acabat s’estirà al sofà cansat i obrí la televisió, era un diumenge per la tarda (el pitjor dia i hora per decidir fugir de casa) i la programació no passava de pèssima, es quedava en mera tele-porqueria. Passà el temps i quan els ulls se li havien tancat i la primera gota de baveta ja tacava el coixí estampat amb flors orientals ho recordà, s’aixecà de cop, agafà les claus altre vegada i sortí corrents del pis. Tornà a entrar, va apagar la televisió (feien un anunci sobre un cotxe imprescindible per viure plenament) i tornà a sortir. Ara baixava les escales més tranquil·lament però més segur que mai del que es proposava. Quan ja arribava a la porta que donava al carrer una veu el cridà des de l’entresol, s’atansà a la barana i mirà cap a munt: era la senyora Remei, el fugitiu pensà que estava perdut, perquè us feu una idea de com n’estava de perdut només cal saber que l’expressió “enrotllar-se com una persiana” era a la senyora Remei el que “més dolent que la tinya” a Jack l’esbudellador (per posar un exemple... si ho preferiu pot ser Adolf Hitler, però si simpatitzeu amb el moviment nacionalsocialista, pot ser Josef Stalin, i si sou comunistes, George Bush i així ens hi podríem estar fins demà perquè si alguna cosa sobra en la història són paios amb molt mala hòstia). Deixant de banda totes les xafarderies que li explicà la senyora Remei que ara descansava els braços amb passivitat sobre una escombra de fusta, el que més li cridà l’atenció va ser el missatge que la seva dona havia deixat per tal de fer-li arribar (és curiós ja que la dona preferí prescindir de post-its a la nevera, sabia que si el seu marit intentava sortir es toparia amb la Senyora Remei, la Veïna, una presència omnipresent i una ment omniscient, el Sino de l’escala i, amb aquestes qualitats, la persona amb més semblances a Déu que es pugui conèixer). El missatge consistia en dues paraules: pa i llet. Se li plantejà un dilema: enmig d’una fugida (precipitada, encara que ell no ho veia) es requeria l’abastament de certs queviures, sabia que el millor per tal d’alleugerir el procés de l’emancipació seria no fer cas del que li acabava de dir aquella Homoxefarderis, però també sabia que l’única manera de curar-se de culpa era complir amb la tasca domèstica, encara que fos l’última, així deixar-ho tot llest i no donar més motius a la seva dona per enfadar-se. Pujava amb un pack de tetrabrics de llet i dues barres de pa i encara no entenia com podia ser que es tardés tant en emprendre una fugida (precipitada, encara que ell no ho veia) per sempre. Ara restava pensatiu, assegut en una cadira del menjador. Reflexionava sobre el motiu d’aquella fugida: des de feia temps es portava malament amb la seva dona i ella ja li havia insinuat el divorci, estava ple de deutes i la seva carrera com ajudant de direcció en una cadena local no ajudava gaire, a més últimament freqüentava molt els bars del barri i ja batia rècords olímpics en la modalitat buidar ampolles per nit. Estava convençut de que si ho deixava per un altre dia no podria fer-ho i no tenia cap intenció de quedar-se un dia més. Altre cop s’aixecà, agafar les claus i... es parà un moment, es mirà la mà i veié el joc de claus: la del replà, la del traster, el clauer d’un Mickye Mouse (un clauer d’aquells que descobreixes un dia i que no pots arribar a recordar com ha anat a parar-hi) i la clau del pis. Aleshores ho va veure tot més clar: perquè carai agafava les claus si del que es tractava era de no tornar mai més!? Les deixà caure al terra i sortí. D’una batzegada tancà la porta i baixà les escales, ara ja no existia la possibilitat de donar marxa endarrere. Cridà un taxi (a casa conduïa la seva dona) el taxista li preguntà on volia que el portés i se’n adonà que encara no havia decidit on aniria. Tardà uns minuts en respondre: a l’aeroport.

pd: no és un relat amb moraleja (o almenys no és la intenció). Si voleu un final alternatiu m'ho feu saber i el tindreu.

Somier

Hola a tots els bloggers i als autors d'aquest mateix blog, feia molt que no postejava i he decidit fer-ho, encara sabent que no ho llegirà ningú.
Llegint el llibre de la interpretació dels somnis de S. Freud estic aprenent moltes coses sobre què pensava aquest personatge però el que m'ha fet despertar de debò són un seguit de qüestions, preguntes que m'he anat fent. Com ara: Perquè l’ésser humà somnia? Som l'únic ésser viu que ho fa? I la pregunta que em faig després de cada somni és: Perquè he somniat el que he somniat?

En fi, som una espècie per estudiar, amb molts interrogants, amb qüestions que crec que mai arribarem a respondre'ns. Perquè som tan complicats? Em pregunto jo.

PD: M'agradaria que qui comentés escribís les preguntes que se li tormenten la ment, del tema que sigui, no cal que sigui dels somnis pot ser de la vida mateixa. Així mentre ens anem preguntant anem responent a través d'altres qüestions que ens porten a resoldre aquestes amb noves qüestions i així interminablement.

Curiositats/Noticies

Fa temps us vaig ensenyar un nerd, ara us ensenyo un hikikomori

Notícia d'Ubisoft (no es cap joc nou)

Aventura fet amb youtube: http://es.youtube.com/watch?v=BckqqsJiDUI requereix paciencia i temps.