Fugim. Ens escapem endavant. Volem viure només allò que ens interessa. Busquem així una manera de realitzar un desig tan humà com és reviure aquells instants que més ens agraden tot i que, en aquest cas, no els haguem arribat a presenciar. Ens imaginem aquests moments, analitzem cada detall, des de totes les perspectives, pensem en com pot ser encara millor, fins que arribem a una imatge immilorable de l’event que, presumiblement, ens tocarà viure.
Dos forces ens estiren cap a bandes contràries. Per una banda, els nostres desitjos que cap el futur ens empenyen i, per l’altra, el que ens acaba escindint, l’ineludible principi de l’uniforme avenç del temps. A l’"ara" només acaba quedant un ushabti que ens assegura el nostre normal funcionament, el nexe d’unió amb la realitat. Però on volquem el millor de nosaltres és en la simulació, la preparació, la idealització del moment anhelat.
Un cop el dia esperat arriba, la persona particionada torna a ser una. Aquella petita porció de nosaltres que havia quedat ancorada a la realitat es torna a fusionar amb la part que s’havia escapat. Aquesta fusió molts cops és traumàtica. La part de nosaltres que ja ha viscut el moment milers de cops, que l’ha idealitzat infinitament, es troba amb que el que acaba passant no es correspon amb el seu record. L’element sorpresa és absent, ens trobem en una felicitat ja viscuda i usada, desproveïda del lluantor d’una cosa nova.
Ens adonem que el que toca viure és el dia a dia, i sabem que el que ens farà feliços seran les petites alegries, inesperades, d’un dia qualsevol. No es tractarà ara de veure els moments intermitjos, entre fusió i fusió, com travesses pel desert, sinó com una transició de cambra a cambra, on a cadascuna d’elles trobarem quelcom nou i sense estrenar. I així seguim fins que arriba el moment de saber que la veritable felicitat està tres cambres més enllà, cosa que provoca una altra escissió.
Dos forces ens estiren cap a bandes contràries. Per una banda, els nostres desitjos que cap el futur ens empenyen i, per l’altra, el que ens acaba escindint, l’ineludible principi de l’uniforme avenç del temps. A l’"ara"
Un cop el dia esperat arriba, la persona particionada torna a ser una. Aquella petita porció de nosaltres que havia quedat ancorada a la realitat es torna a fusionar amb la part que s’havia escapat. Aquesta fusió molts cops és traumàtica. La part de nosaltres que ja ha viscut el moment milers de cops, que l’ha idealitzat infinitament, es troba amb que el que acaba passant no es correspon amb el seu record. L’element sorpresa és absent, ens trobem en una felicitat ja viscuda i usada, desproveïda del lluantor d’una cosa nova.
Ens adonem que el que toca viure és el dia a dia, i sabem que el que ens farà feliços seran les petites alegries, inesperades, d’un dia qualsevol. No es tractarà ara de veure els moments intermitjos, entre fusió i fusió, com travesses pel desert, sinó com una transició de cambra a cambra, on a cadascuna d’elles trobarem quelcom nou i sense estrenar. I així seguim fins que arriba el moment de saber que la veritable felicitat està tres cambres més enllà, cosa que provoca una altra escissió.
